Tanit Tubau, una dona que no es rendeix

gent del barri

M. Antònia Font Fernández

Aquest mes, entrevistem Tanit Tubau, autora del llibre A veces puta y otras maravillosa (editat per La Vocal de Lis i amb pròleg de Manuel Fuentes). L’acte de presentació, que va tenir lloc el passat 29 de febrer a Luz de Gas, no va ser la típica trobada d’escriptor, editor i amics del gremi, sinó que s’emmarcava en la gala d’un acte benèfic amb què es van recollir fons per investigar la malaltia de Crohn.

La Vocal de Lis va obrir el desembre al passatge d’Arcàdia, Luz de Gas és un dels locals més coneguts del barri i la Tanit és una veïna orgullosa de Sant Gervasi, d’on pràcticament no es mou.

Publicitat

Malgrat la teva joventut, podem dir que ja has viscut bastant. Per als qui encara no hagin sentit a parlar de tu, vols presentar-te?

Em dic Tanit Tubau i tinc 26 anys. A la biografia que apareix a la contraportada (del llibre que acaba de publicar) em presento recorrent a l’humor: normalment, la gent parla dels seus estudis, de la professió a què es dedica… Doncs jo, com que tinc una malaltia que em condiciona molt, em presento com a exteresiana (vaig estudiar aquí, al carrer de Ganduxer) i com a doctora en simptomatologia i cabronades del Crohn.

Com et van diagnosticar aquesta malaltia?

Quan tenia 9 anys, vaig començar a tenir mal de panxa i em vaig aprimar molt. Quan a la fi em van dir que tenia la malaltia de Crohn, no sabia si alegrar-me o no, perquè no n’havíem sentit a parlar…

És una malaltia rara?

No. Hi ha països en què sí que la hi consideren, perquè no la poden tractar o perquè la té molt poca gent. Però, per sort o per desgràcia, cada vegada hi ha més gent que pateix aquesta malaltia, i per tant no es considera rara.

La veritat és que no és gaire coneguda. Parla’ns-en una mica més.

El metge em va dir que era com si tingués un volcà a la panxa que algunes temporades estaria latent i d’altres es despertaria. Hi he hagut de conviure: he estat un o dos mesos a l’any ingressada per aquesta malaltia, cosa que m’ha fet entendre que no puc fer plans perquè sovint els he d’interrompre durant tres setmanes, dos mesos… És a dir, he hagut d’aprendre a valorar coses que abans potser no tenien tanta importància i a compaginar la vida amb aquesta malaltia.

També et degué condicionar en els estudis…

Vaig començar a estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, però el primer semestre ja el vaig acabar a l’hospital; hi vaig estar quatre mesos. Només podia sortir de l’hospital si estava connectada a una màquina que tan sols em deixava sis hores lliures. I a mi no em venia de gust estar aquelles sis hores a la universitat. Si hagués estat una carrera que m’hagués apassionat, potser sí que m’hauria sacrificat i ho hauria donat tot, però en realitat preferia fer altres coses.

Escriure?

Bé, primer recuperar-me, que això també és una cosa important i de vegades és l’únic que puc fer. A part d’això, sí, vaig veure que el que m’agradava realment és escriure i em vaig matricular a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Aquest any hi faig un curs de novel·la. M’ho passo molt bé perquè, a més, no m’he d’estressar per exàmens i puc anar al meu ritme.

Amplia’ns una mica la faceta d’escriptora.

A l’escola, al concurs de Sant Jordi, quasi cada any m’emportava algun petit premi. I llavors, un any, una professora em va dir que, si m’agradava escriure, m’hi podia dedicar. En aquell moment no m’ho vaig agafar seriosament, però més tard, arran d’haver estat mesos al llit i al sofà de casa per fer repòs, les meves amigues em van donar la idea d’obrir un blog, que es diu ungramodelocura.com. Al principi no sabia què hi havia d’explicar, i tampoc volia parlar només de la malaltia de Crohn, perquè això també et restringeix el públic.

I ara el teu blog té molt d’èxit. Com ho has aconseguit?

Em va començar a seguir molta gent quan vaig decidir organitzar concerts benèfics a Luz de Gas. Des d’Argentina i de Mèxic m’ha escrit gent per parlar-me de tractaments. A altres lectors els agrada el que explico i com ho faig: per exemple, una vegada sabia que passaria el Cap d’Any a l’hospital i aleshores el vaig celebrar a l’octubre… I és clar, també hi ha lectors que se senten reflectits en la malaltia de Crohn.

Buscaves, justament, arribar al màxim de gent?

Sí. A casa parlem català, però a l’hora d’escriure vaig pensar en gent de la resta de l’Estat que he conegut a l’Associació. També vaig estar una època vivint a Madrid i em venia de gust que des d’allà em poguessin llegir.

I les activitats benèfiques, com van sorgir?

El projecte Crohn-ik el vaig crear quan els metges em van dir que no hi havia més tractaments per a la malaltia. En aquell moment em va caure el món a sobre, i vaig pensar com podia ser que un mal de panxa s’hagués de curar amb una teràpia tan agressiva com és un trasplantament de cèl·lules mare, que implica quimioteràpia… La mare i els amics van veure que la idea de fer un concert anava de debò i ens vam mobilitzar buscant contactes. I ja n’hem fet cinc, de concerts. Enguany hem recaptat 17.000 euros en entrades, donacions i subhastes, i tot això anirà a l’Hospital Clínic.

Per acabar, i com és costum en les nostres entrevistes, farem una mica de barri. Com el veus?

Jo he viscut tota la vida aquí. Vaig anar a la guarderia Xènius i després a les Teresianes, com he dit abans. A més, quasi totes les meves amigues són del barri i ens solem moure pels carrers de Mandri i de Tuset. O sigui, fem molta vida de barri. De vegades surto del barri, és clar, però aquí tinc tot el que necessito. L’única cosa dolenta és que per anar al mar has de fer una excursió i t’ho penses dues vegades.

Voldries aportar alguna qüestió que no hàgim tractat?

Sí, estic molt agraïda a diverses persones: a Conrad Roset, perquè la portada que ha il·lustrat reflecteix molt bé el que explico al llibre; a Manel Fuentes, pels sentiments que hi ha plasmat; a l’Hospital Clínic, on m’han salvat la vida moltes vegades; i a l’editorial La Vocal de Lis, per a la qual el meu també és el seu primer llibre.

I fins aquí l’entrevista d’aquest mes. Dóna gust constatar que hi ha persones que no es rendeixen, sinó que accepten les seves circumstàncies però sense deixar d’intentar millorar-les.