Cultura
Jesús Mestre
La música va tornar a ser presencial al Jardí dels Tarongers, a l’acollidora sala Vila Arrufat entre les magnífiques pintures murals d’aquest pintor vallesà. Josep Maria Busquets, president del Consell Català de la Música, va celebrar aquesta represa en la presentació del concert i va animar la gent a anar a viure la música de manera presencial… amb les mesures de seguretat corresponents. I el concert del passat 27 de novembre és una mostra excel·lent que la música presencial no és el mateix que enllaunada: veure i escoltar en directe Mireia Tarragó i Carmen Santamaria va ser tota una experiència que va valdre la pena.
Com és tradició al Jardí dels Tarongers, les protagonistes del concert van ser joves intèrprets que prometen molt i ja mostren un gran nivell tècnic i artístic. Carmen Santamaria és una contrastada pianista, i Mireia Tarragó, una soprano amb una veu magnífica, preciosa, que, a més, està vivint uns dies especials: a l’estiu va participar a la Schubertíada de Vilabertran; el 30 de setembre va fer el seu Primer Palau, al Palau de la Música Catalana; el 19 de novembre se li concedia el Premi Catalunya Música, cosa que li permet enregistrar una maqueta professional i finalment va visitar Pedralbes. El repertori que la Mireia i la Carmen van oferir era semblant al que van fer a El Primer Palau.
El concert va començar amb registre del romanticisme: els set lieder que Robert Schumann va compondre el 1851, a partir de poemes d’Elisabet Kulmann, una poetessa russa nascuda el 1808, que en morir a 17 anys havia escrit cap a un miler de poemes. En recollim alguns versos: “Molta sort en el viatge, orenetes!/Us espera una llarga ruta/cap al bell i càlid Sud,/en vol alegre i atrevit” (Viel Glück, zur Reise, Schwalben, op. 104/2). Després d’una breu apagada de llums en plena tempesta de llamps i trons, el concert va seguir amb el registre romàntic encara més accentuat i també reivindicant les dones a la música, amb tres magnífiques cançons de Clara Schumann, de 1844, amb lletres de H. Heine i J. W. Goethe. I dues cançons d’Alma Mahler, la dona de Gustav Mahler, que van elevar el concert a un gran nivell. Aleshores tothom que érem a la sala vivíem una experiència enlluernadora. Mireia Tarragó no només demostrava tenir una gran veu capaç d’interpretar aquests temes clàssics amb perfecció, sinó que també era capaç de fer una gran posada escènica, gens histriònica. El gest era suau, però ple de vida; les expressions de la cara donaven pistes per comprendre uns textos alemanys que poca gent de la sala coneixia.
El concert va arribar al punt culminant amb dues cançons d’Ilse Weber, una escriptora jueva nascuda a Txèquia, que va compondre obres en els camps de concentració nazis, a Theresienstadt i a Auschwitz, on la van separar del seu fill i on va morir incinerada: “I cau la pluja, i cau la pluja…/Penso en tu en la foscor, fill meu./Altes són les muntanyes i profund és el mar,/el meu cor està cansat i molt enyorat./I cau la pluja, i cau la pluja…/Per què ets tan lluny, fill meu?” (Und der Regen rinnt). Aquí la veu de Tarragó era ben sensible, però omplia tot l’escenari, tan sols acompanyada per un llunyà fraseig de piano.
El concert va acabar amb tres cançons de Richard Strauss, del 1918, del seu vessant més contemporani, i una preciosa i punyent cançó de Kurt Weill, del 1939, en què una vella prostituta narra la seva desventurada vida: “On són les llàgrimes d’ahir al vespre?/On és la neu de l’any passat?” (Nanna’s Lied). Un gran concert per retrobar el plaer de la música presencial, de poder-la experimentar de la mà d’una intèrpret com la Mireia Tarragó, a qui li espera un gran futur, molt ben acompanyada de Carmen Santamaria. El divendres 11 de desembre, hi ha un altre concert programat al Jardí dels Tarongers, una nova experiència sensorial.
Gravació de Wiegala, d’Ilse Weber
