Opinió
Carme Rocamora
El setembre d’ara fa uns cinc anys vaig escriure un correu electrònic al mail d’un diari que em vaig trobar mentre vivia a Galvany. Es deia El Jardí de Sant Gervasi. Vaig provar sort, pensant que potser buscaven algú per col·laborar. Llavors jo feia primer de Periodisme a la UAB, tenia uns amics fantàstics i moltes ganes de viure.
Em van respondre i recordo aquell banc de Vil•la Florida on vaig fer la primera trobada amb el Jesús. Em va explicar que ell i el Martí havien muntat un diari i que si volia, podia col·laborar. Li vaig dir que encantada i vaig anar a cobrir una xerrada a la Biblioteca sobre cinema. Molt insegura. Li vaig demanar al Sergi que me la corregís en tots els sentits. Va sortir a l’edició en paper i ho vaig passar als meus pares. Ells sempre em deien que un cop acabés periodisme fes alguna cosa més “seriosa”, com Dret, per exemple. Per assegurar-me un futur i tal. No veien que un mitjà local on treballava gratuïtament fos un gran què.
Ho vaig entendre i compartir. El problema va ser que vaig començar a agafar-li estima a això d’El Jardí. No precisament pel fet de treballar gratis ni pel d’estar sempre disponible. Sinó per la gent que em trobava pel camí: el veïnat organitzat. Les joves imparables. Les iniciatives que posaven la vida al centre. Els consellers de tots els colors que s’interessaven pel projecte. El fet de tancar els dies i que algú et digués que si això s’havia fet visible era gràcies a un escrit que havies fet.
Va passar un temps i la implicació va anar a més. Al final, amb el grupet de gent que érem vam decidir ser cooperativa. Va ser un procés complicat però bonic, avui tenim una cooperativa a Sarrià – Sant Gervasi, no sé si coneguda, però segur que reconeguda pel teixit.
En paral·lel a tot això jo anava fent vida a Barcelona. Els meus pares no podien seguir ajudant-me econòmicament. Fins aquell moment feia cangurs diaris però no era suficient. Preu del lloguer, quina gran cosa. Vaig tenir la gran sort que em contractessin a jornada completa a Europa Press, un lloc fantàstic amb gent que és molt maca. Però seguint amb El Jardí també quatre hores diàries i amb sou de mínims (per totes les persones que hi treballem).
Em despertava a les sis del matí per treballar a El Jardí, entrava a Europa, sortia a les 19h i treballava per El Jardí fins les 22h. Vaig deixar de veure les amistats, vaig deixar de cuidar les persones que estimo i m’estimen, i vaig convertir la meva vida en feina. El que em permetia seguir era l’agraïment del veïnat, sempre allà, valorant cadascuna de les coses que feiem, i és que el periodisme local és la cosa més gratificant que m’ha passat a la vida.
Torno a casa. A Menorca. No sé per quant temps. Torno per cuidar als meus i cuidar-me a mi. Però no me’n vaig. Per què jo em pensava que podia marxar sense més però Sarrià – Sant Gervasi és casa meva. Tant de bo poder tornar i dedicar-me al 100% al projecte tenint una vida digna.
Potser durant un temps faré feines de gestió a distància, com portar el web, corregir textos i coordinar on van els col·laboradors. També vindré un cop al mes per entrevistes. Però cada, cada dia, parlaré amb vosaltres. Perquè un no marxa quan realment no vol marxar. Aquí segueixo. Escrivim-nos.
Gràcies per tantes coses aquests anys, gràcies per fer que això hagi estat casa meva. Gràcies per fer que m’emocioni quan parlo de vosaltres. Però sobretot gràcies a tots aquells que heu passat de ser col·laboradors i entrevistats, a amics. Sou els que doneu sentit a tot plegat.
