Cultura
Ferran Muñoz
El passat 26 de febrer es va celebrar la segona sessió del cicle literari d’hivern de Casa Orlandai ‘Per sobre el silenci’ amb l’obra de l’escriptora Svetlana Aleksiévitx La guerra no té cara de dona com a protagonista. L’encarregat de dur a terme la ponència va ser en Miquel Cabal Guarro, traductor de l’obra —així com d’altres obres del rus al català, com ara les de Serguei Dovlàtov— i professor de literatura russa del segle XX a la Universitat de Barcelona (UB).
Com a punt de partida de la sessió, Cabal va defensar que Aleksiévitx fa literatura: lluny d’aquelles lectures que la identifiquen com a periodista, el ponent va defensar que el que fa l’escriptora és construir diverses veus. Agafant les de les altres persones i les seves com a escriptora, se les fa totes pròpies, literaturitzant-les.
Abans d’endinsar-se més en els aspectes literaris, però, Cabal va voler fer esment a uns quants detalls biogràfics d’Aleksiévitx els quals ens poden servir com a pretext per entendre determinades característiques de la seva obra. La més rellevant, la circumstància que el seu pare fos bielorús, la seva mare ucraïnesa i que ella nasqués a Stanislav (Ucraïna). Aquesta identitat formada per moltes capes és la que la pot haver ajudat en major mesura a escriure novel·les polifòniques, entenent les novel·les com un instrument per a recollir veus.
El ponent també va destacar que quan l’autora va rebre el Premi Nobel de Literatura, l’any 2015, la distinció va ser interpretada a Rússia com un gest polític, ja que ella és contestatària del poder rus i del govern bielorús d’Aleksandr Lukaixenko. Tot i tenir aquesta distinció i ser escriptora en llengua russa a Bielorússia —un fet majoritari—, Cabal ens va explicar que l’estiu de 2018, durant una visita a Minsk, va tenir problemes per trobar una obra de l’escriptora, per més que se n’acabaven de reeditar les obres completes: l’encarregada d’una llibreria va treure-li l’exemplar que ell volia comprar de sota el taulell. Aquest fet, va explicar, només es pot entendre si es té en compte la voluntat de silenciament oficial de la cultura i la política dissidents —tot i que ella, a pesar de ser crítica amb el present, només escrigui sobre el passat.
Per tal d’anar entrant a la seva obra, Cabal va citar unes paraules de l’autora al discurs d’acceptació del Premi Nobel: «He escrit cinc llibres, però em fa l’efecte que tots en formen un de sol. Un llibre sobre la història d’una utopia». Així és com s’ha d’entendre l’obra de l’escriptora, doncs: com la història, la crònica, d’una utopia —l’URSS— des de diferents prismes, a través de veus articulades en diferents eixos temàtics —una obra que està inacabada: l’autora diu que fa trenta anys que tracta d’escriure un llibre sobre l’amor; amb tot el treball testimonial ja fet.
El mètode de treball de l’escriptora, va explicar Cabal, es basa en les entrevistes que va fer per tota l’URSS. Buidant i sintetitzant hores i hores de converses enregistrades amb un magnetòfon, l’autora les agrupa en pedaços temàtics que acaben conformant els llibres.
Traduïda a trenta-cinc llengües —cal recordar que, per a un escriptor notable, arribar a vint llengües ja és tota una fita—, part del seu èxit rau en el fet que ens parla de coses i fa parlar persones que, fins a l’aparició dels seus llibres, desconeixíem.
Aleksiévitx reconeix Alés Adamóvitx, també bielorús, com un dels seus inspiradors. A la seva obra Vinc d’un poble en flames (1977) —escrita amb Ianka Bril i Vladímir Kalésnik—, l’autor recull els testimonis del que va passar a Bielorússia durant la Segona Guerra Mundial, fent especial èmfasi en les històries que expliquen els patiments dels més de sis-cents pobles —un 70% del total— arrasats pel fet d’anar i venir virulent de la zona de frontera, així com les històries dels partisans bielorussos al principi de la guerra —amb tot, cal tenir en compte que aquest conflicte que va provocar la mort de gairebé un 30% de la població civil bielorussa. Finalment, va remarcar Cabal, de l’escriptor també cal destacar-ne El llibre del bloqueig (1977-1981), sobre el setge a Leningrad, escrit amb la col·laboració de Daniïl Granin.
Seguint el rastre d’Adamóvitx, l’autora va decidir escriure preguntant-se com s’havien pogut arribar a cometre els horrors que havien tingut lloc, com s’havien pogut transgredir aquests límits tan propers a la salvatgia. Aleksiévitx es va respondre que la guerra és un producte de la naturalesa masculina i, per aquest motiu, va decidir anar com a periodista a la invasió russa de l’Afganistan: tractant d’identificar què portava als homes a tenir aquesta fascinació per la iconografia militar. Els seus llibres poden ser entesos, doncs, com un intent escrit de respondre’s aquests dubtes —tot i que Cabal va admetre que, a parer seu, no ha acabat d’aconseguir-ho del tot.
Com hem apuntat al principi, doncs, l’obra de l’autora bielorussa pot entendre’s com a superliteratura: els textos recullen testimonis que recreen memòries a partir d’un missatge vehiculat per Aleksiévitx. Aquest fet suposa una doble creació literària: la del propi falsejament del record del testimoni i la de l’autora, que dona una doble volta a la realitat passant la visió personal del testimoni per la seva pròpia visió, afegint-hi una altra capa —literària.
Com es pot comprovar al llarg de La guerra no té cara de dona (1985) —que va ser el primer llibre publicat però el darrer que va arribar a casa nostra—, l’obra de l’autora no encaixa amb el realisme socialista soviètic, el qual despersonalitzava els qui havien combatut a la guerra. Tot volent humanitzar els traumes que aquesta va provocar, doncs, Aleksiévitx intenta —i aconsegueix— desvirtuar el discurs hegemònic i crea un alt rebuig a les capes poderoses. Una tendència que no minorarà en les següents obres: com hem apuntat, l’autora entén els cinc llibres publicats com un de sol.
Aquest darrer fet pot ser copsat amb més facilitat encara si tenim en compte que els temes que tracta l’autora hi són transversals. A grans trets, Cabal en va identificar tres: la pàtria; un món de dones; un món de violència.
En primer lloc, entendrem per què la pàtria és important per Aleskiévitx si tenim en compte el joc d’identitats que era l’URSS: un gresol de pobles de diverses nacionalitats on el rus —la llengua i la identitat— condicionava la cosa soviètica (homo sovieticus). Partida en (o essent-ne a la vegada) quatre —Bielorússia, Ucraïna, la llengua i la mateixa URSS—, la pàtria d’Aleksiévitx té lloc en aquesta URSS on tothom s’entenia en rus i se sentia igual que l’altre en tant que era habitant de la federació soviètica. Una circumstància que encara té molt de pes en l’actualitat: moltes persones se senten encara ara soviètiques, tot i viure en un país determinat. I, per tant, encara ara hi ha tensions que afecten les seves projeccions polítiques i culturals: cap on s’ha de mirar, cap a Europa, cap a Àsia o cap endins —a l’antiga URSS?
Pel que fa a un món de dones, aquest és important per a l’autora si tenim en compte la circumstància que ella, de petita, a Bielorússia, estava envoltada només de dones —la gran majoria dels homes o eren morts o estaven empresonats (patint un doble càstig per haver caigut en mans nazis). Així, les històries que ella sentia, sempre eren explicades per dones; unes dones que la van ajudar a aprendre a escoltar les històries, a fer-se càrrec de la magnitud de la tragèdia —i a no empassar-se dogmes.
Aquesta circumstància també li ha permès explorar el socialisme domèstic: parlar de la societat soviètica portes endins, escoltant la veu de la gent i les seves experiències quotidianes i humanes, lluny de la història oficial de les institucions. Com així fa també Serguei Dovlàtov, ella creu que l’important és donar veu a la gent del carrer, a la gent que, com l’escriptor, dissidentejava —ja que si fem cas al poder, ens creurem la propaganda del poder i, si fem cas a l’anti poder, ens creurem la propaganda dissident.
I, finalment, el tema del món de violència que, encara ara, plana sobre la realitat postsoviètica. En aquest sentit, Cabal ens va explicar que l’autora Ludmila Petruixévskaia és filla d’un enemic del poble: a casa seva ningú podia treballar ni anar a la universitat, i ella va haver de cantar pels patis de les cases per tal de guanyar-se la vida, vivint d’almoina; un estigma que, sense ser tan cruent, encara pateixen els seus néts.
Una violència que també va explicitar-se simbòlicament amb l’incident de la central nuclear de Txernòbil, l’any 1986. Aquest sotrac, com Aleksiévitx recull a La pregària de Txernòbil (1997), va evidenciar que l’URSS començava a flaquejar i tothom va prendre consciència de com és de dèbil un mateix. En la cultura soviètica això pren encara més importància si es té en compte el culte a la mort existent —anàleg al que emana de El novio de la muerte falangista—: estar disposat a morir per la Pàtria, creure’s a un mateix prescindible, ja que és com a grup que s’és poderós. Un pensament que acaba, en darrer terme, arribant a justificar la mort de qualsevol persona que la posi en risc.
Finalment, Cabal va voler destacar el pes que les cançons tenen en l’obra d’Aleksiévitx i la mala sort que tenen els lectors no russòfils o russòfons de no poder discernir les capes que aporten aquestes peces durant la seva lectura. Tractant de mitigar-ho, el ponent ens va fer escoltar el vals Als turons de Manxúria, una obra en honor d’un destacament rus que va quedar abandonat després de l’enfrontament bèl·lic amb el Japó pel control d’aquesta regió a principis del segle XX. Aquest vals, on es descriu el paisatge, es lloa els soldats abandonats i acaba cridant a matar a tothom en honor a la pàtria, va ser repescat durant la Segona Guerra Mundial per motius evidents i té un pes important en certs passatges de La guerra no té cara de dona.
Tenint en compte tota aquesta construcció de la identitat pròpia, es va preguntar el traductor, com es pot anar en contra de totes les violències simbòliques inherents en la cultura del propi país?
Arribats a aquest punt, el públic —format per un total de vint-i-cinc persones— va intervenir posant sobre la taula una sèrie de temes. En primer lloc, assenyalant com n’és de sobtant veure en la lectura del llibre l’exaltació patriòtica de les dones i l’absència de crítiques de moltes de les testimonis. Cabal els va respondre que, efectivament, als països postsoviètics —i també aquí— encara costa molt reconèixer les misèries pròpies. Una situació que pot canviar una mica si es té en compte que el reconeixement cap a les veteranes ha augmentat molt en els darrers 10-15 anys.
Encetant-se un debat sobre per què la gent és capaç de cometre certs actes col·lectius, des del públic també es volgué remarcar la tendresa que certes testimonis emanaven, reaccionant de manera altruista en situacions desesperades: una mostra d’una gran fortalesa que desprèn, alhora, una alta dosi de tristesa.
Responent a la pregunta de si hi ha autors contemporanis que escriguin en contra de l’URSS, el ponent ens va explicar que sí, però que aquests tenen problemes per a publicar. Durant un temps es va deixar malparlar de la federació però, des de fa un temps, ja no. En aquest sentit, també va preguntar-se què se n’ha fet de la ideologia socialista a Rússia: Cabal va indicar que els vells partits encara són visibles —el PCUS té una representació política forta—, mentre que l’ideari comunista combrega amb el nacionalisme més abrandat en el Partit Nacionalbolxevic, fundat per Eduard Limónov, un escriptor que va traspassar pocs dies més tard que tingués lloc la xerrada.
Amb el debat d’altres qüestions com ara la poca presència explícita de l’alcohol en els testimonis —gairebé només per atenuar la perpetració de violacions en un capítol— i la recomanació d’algun llibre complementari a la lectura —El soroll del temps, de Julian Barnes, on es narra la persecució del compositor Dmitri Xostakóvitx— vam cloure la sessió.
