Arts i lletres
Marta Trius
Distesa, agradable, interessant, familiar, informativa, divertida i animada, així es podria definir la Conversa sobre Calígula que van oferir dos dels seus actors principals: Pablo Derqui i Borja Espinosa de la mà del periodista Xavier Graset.
Durant l’amigable xerrada, que va tenir lloc el 27 de juny a la Biblioteca Sant Gervasi-Joan Maragall, vam poder esbrinar detalls de l’obra Calígula que s’ha representat al teatre Grec de Barcelona del 20 al 23 de juliol.
Pablo Derqui ens va presentar un Calígula diferent del que estem acostumats, i el va definir com un pobre home trist i desolat: “un personatge molt bonic. Algú que estima tant que és destructor. El Calígula d’aquesta obra és una persona que assumeix que l’amor no és suficient i vol fer patir a tothom com ell mateix pateix”, va dir Derqui. D’aquesta manera es planteja la posada en escena d’aquesta obra dirigida per Mario Gas, un director que, segons Borja Espinosa (Quèrees a l’obra) “té una idea molt vàlida de com ho vol tot des d’un primer moment, fins i tot abans que els actors sàpiguen molt bé el seu propi paper”; i no van dubtar a definir a Mario Gas com un director molt grupal que fa que s’estableixin sinergies contínues entre els actors.
Alguns dels espectadors d’aquesta Conversa es van interessar també pel vestuari, que Derqui va definir com a atemporal anys 30-40 amb espurnes contemporànies. Igual d’atemporal és el teatre Grec en el qual Borja Espinosa ja ha actuat alguna vegada, i per la seva pròpia experiència va definir com “un marc incomparable però molt exigent a causa de la seva grandària”, recalcant que físicament és molt cansat però que és espectacular. Xavier Graset va posar l’accent en la sort de comptar amb un teatre com el Grec per gaudir de les nits d’estiu de Barcelona.
En aquest sentit tots dos actors van estar d’acord en l’avantatge que suposa estrenar al Teatro Romano de Mèrida, un teatre també enorme i on podran provar-se ells mateixos en un entorn similar al Grec.
Sense voler desvetllar els detalls de l’obra per salvaguardar el factor sorpresa, van parlar de la importància d’assajar cada dia i van recalcar el fet d’haver estat només llegint el guió durant 2 o 3 setmanes amb tots els actors de l’obra. Tal com van explicar els assajos solen ser cronològics per a una obra que té quatre actes dividits en moltes petites escenes: “podríem dir que és una obra metateatral” va comentar Derqui.
El resultat final és que tots dos personatges se sostenen mútuament. D’una banda Calígula que està desolat i vol la lluna, i fins que no l’aconsegueixi no té cap jerarquia moral. I per un altre Querees que el mateix Espinosa defineix com el contrapunt de Calígula: “encara que entén molt bé a Calígula, Querees segueix advocant per aconseguir els valors existencials”.
Des del seu jo més intern tant Derqui com Espinosa van explicar la màgia d’actuar, que en la majoria de casos és la representació de personatges que moltes vegades en la vida real no serien possibles. I van destacar la importància de seguir un guió que a poc a poc es va integrant en l’actor que va evolucionant gràcies a l’esforç i el coneixement de l’obra.
