Opinió
Jaume de Oleza
Al carrer Muntaner 271 cantonada amb el carrer Avenir, hi ha un edifici d’habitatges projectat per l’arquitecte Manuel de Solà-Morales i Roselló (1910-2003), arquitecte i pare dels també arquitectes Manuel de Solà-Morales i Rubió, i Ignasi de Solà-Morales i Rubió. Va ser degà del Col·legi d’Arquitectes entre 1954 i 1964, impulsant la modernització de l’arquitectura catalana. Va ser també arquitecte municipal de Barcelona, així com catedràtic i director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i autor de molts projectes a la nostra ciutat i fora d’ella. Va obtenir diversos premis i també va publicar diversos llibres, especialment sobre urbanisme. En definitiva, un arquitecte amb un recorregut professional que abastava des de l’edificació a l’urbanisme, compaginant la feina amb diversos càrrecs municipals i la universitat. Un perfil molt complet i difícil de sintetitzar en unes poques línies.
Aquest edifici al carrer Muntaner, projectat en col·laboració amb el seu fill Manuel de Solá-Morales i Rubió, proposa una tipologia d’habitatges molt nova en situar els dormitoris dels habitatges al carrer, i incorporant les sales d’estar-menjador cap a l’interior del pati illa, que és la façana que disposa de la bona orientació. Per aquest motiu la distribució dels habitatges és molt enginyosa: tres nuclis d’escala donen accés a dos habitatges per escala i gràcies a uns grans patis interiors de llums, situats al mig de l’edificació, separen la zona de dia de la zona de nit, com si fossin dos cossos d’edificació diferents. Una tipologia molt original que s’aparta de la que normalment estem acostumats a veure.
Un edifici en cantonada que, amb aquesta tipologia en forma de ventall, ha aconseguit donar a tots els habitatges una bona orientació. Les seves façanes emfatitzen una imatge de l’arquitectura catalana tradicional. Les fusteries de fusta i les parets d’obra de fàbrica de maó segons l’aparell Flamenc, proporcionen a l’edifici una solidesa únicament interrompuda per les caixes d’escala i per un cos envidrat, que ens recorda l’existència d’una sala d’estar mentre que sorprenentment correspon a un dormitori. L’estètica del conjunt de l’edifici té una clara influència de l’arquitectura neo-liberty provinent d’Itàlia, i molt present en aquell temps a la ciutat de Barcelona.
Un edifici que reinterpreta la tipologia de l’habitatge, mitjançant una proposta que sense ser perceptible des de l’exterior, constitueix una organització espaial singular. Un plantejament fruit del disseny d’un arquitecte que va innovar més enllà dels esquemes clàssics del nostre eixample barcelonès.
