Explorar el jardí
Maria Josep Tort
A finals del segle XIX, la burgesia catalana va començar a construir torres al turó del Putxet fugint de l’aclaparadora vida a la ciutat de Barcelona. Al carrer Manacor se situa una d’aquestes magnífiques torres que contenen una casa senyorial i uns jardins en pendent que brinden unes vistes excepcionals sobre la ciutat i la mar Mediterrània.
La reconeguda pintora georgiana Olga Sacharoff (1889-1967), molt arrelada a Catalunya, va viure entre els anys 1935 i 1950 en aquesta torre del Putxet on va crear una part importantíssima de la seva obra pictòrica. Aquest any 2017, la Generalitat de Catalunya commemora els 50 anys de la seva mort.
El seu gran amic Eduard Rosa, va comprar la propietat i encomanar la rehabilitació de la casa i els jardins a l’il·lustre arquitecte i paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí que va dissenyar un projecte de reordenació dels jardins, documentat en un dibuix original molt descriptiu que conserven les nétes d’Eduard Rosa. L’arquitecte va dissenyar els camins d’enllaç a les terrasses i va jugar amb l’aigua, a través d’una xarxa de brolladors, estanys i recs visibles que regaven el conjunt de terrasses i que avui dia en queden alguns vestigis.
La propietat te una extensió d’uns 1.500 m2 i assoleix un desnivell de 35 m d’altitud. La casa s’alça entre dos jardins, un dels quals, limita amb el carrer Manacor i s’estén sobre el cobert de dues construccions annexes, separades per una bonica escala d’accés a la casa, catalogada pels antics mosaics que atresora.
Aquest petit jardí s’estructura en dues terrasses separades per una balustrada i conté algunes peces decoratives com gerros i busts de terracota que embelleixen l’entorn i defineixen el seu estil romàntic. Alguns arbres generen una ombra excepcional, molt agraïda per encarar els tòrrids estius barcelonins i algunes plantes com les clívies (Clivia miniata) o les aspidistres (Aspidistra elatior) s’arrengleren als marges del jardí.
Al costat de la façana principal, cal destacar la presència d’un petit arbret, un pitòspor (Pittosporum tobira) especialment singular a causa de l’avançat i curiós envelliment que presenta. Una gran part del tronc i del brancatge està esberlat, obert i buit per dins, però paradoxalment la capçada es manté amb força vitalitat. El pitòspor és una espècie originària de l’extrem orient que s’utilitza moltíssim en els parcs i jardins dels països temperats. El seu port normalment és arbustiu, però pot esdevenir sovint un petit arbre.
El jardí vertical
El gran jardí vertical situat darrere la casa està constituït per un conjunt de terrasses més o menys enjardinades i algun petit hortet. S’enfila fins a un templet parcialment enrunat que antigament recollia les aigües de pluja procedents de l’escorrentia del turó. L’accés entre les diferents terrasses es resolt mitjançant trams d’escales i rampes d’enllosat ceràmic o totxo massís que dibuixen diferents traçats per trencar la uniformitat. També si destaca la presència d’una font en desús i dues petites basses amb peixos amb alguna planta aquàtica.
El conjunt de la vegetació està dominat per espècies típicament mediterrànies, com els garrofers, les oliveres, els baladres, els xiprers, els pins blancs, els llorers, les truanes, els pitòspors i un parell de bellíssims tarongers situats al costat de la casa que produeixen excel·lents taronges amargues. També trobem algunes espècies de palmeres com la canària o les washingtònies que s’eleven primes i dretes, ben amunt.
En el primer tram d’escales, cal destacar un exemplar molt vell, anomenat evònim del Japó (Euonymus japonicus) que s’emparra sobre l’estructura d’una marquesina. El seu gruixut tronc, tortuós i retorçat ens indica el grau d’envelliment de l’arbre. L’evònim és una espècie oriünda del Japó, normalment arbustiva però, pot esdevenir un petit arbre. És de fulla persistent amb flors poc vistoses de color blanc verdós i amb les fulles gruixudes, ovals i finament serrades. S’utilitza habitualment per fer tanques vegetals delimitant espais. Pertany a una família integrada per unes 430 espècies que contenen en diferent proporció un alcaloide, l’evonimina, que té algunes propietats terapèutiques en dosis mínimes però, en general és considera altament tòxica.l
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
Fotografia: M. Josep Tort
L’Aratinga mitrada
Enric Capdevila
L’Aratinga mitrada (Psittacara mitrata), originària dels Andes, és una de les set espècies de cotorres que crien a la ciutat, on s’han comptabilitzat fins a 75 parelles, a llocs com la plaça Molina o el Putxet. La seva longitud és de 34 a 38 cm, amb la cua llarga, de color verd i amb taques vermelles a la cara i les cames. Té un anell ocular blanc i un bec corbat fort de color d’os pàl·lid.
Es pot confondre amb l’aratinga de màscara roja (Aratinga erythrogenys), que té les potes fosques i taques vermelles a les ales. És un ocell gregari, que dorm en joques comunals, i una de les dues més importants de la ciutat es troba prop dels jardins d’Enric Sagnier, on provoca molèsties als veïns pel seu soroll tant estrident. A Barcelona les primeres cites daten de l’any 91, provinents d’ocells criats en captivitat escapats o alliberats. És un ocell en expansió, que no té predadors, llevat del falcó, i s’alimenta preferiblement de dàtils i fruits del lledoner, però no té manies a menjar patates fregides, galetes, crispetes, escorça d’eucaliptus i fins i tot baies del xiprer.
La dita: Bella ploma, bell ocell
