Peire Bremon
Ha sortit la primera síntesi biogràfica completa sobre un personatge cabdal de la nostra història contemporània. Es tracta de Josep Pijoan i Soteras (Barcelona 1879- Lausana 1963), de qui existien estudis aprofundits dels seus anys a Catalunya —correspondència amb Joan Maragall, articles a La Veu de Catalunya, converses amb Josep Pla— i que fou conegut aquí pels seus dos llibres biogràfics, tots dos de l’any 1927, El meu Don Joan Maragall i Mi Don Francisco Giner. Està vagament relacionat a la memòria de les generacions de mitjana edat i d’edat avançada amb els volums blaus de la gran Summa Artis, gran enciclopèdia d’història de l’art dels 17 primers volums de la qual ell va ser l’autor.
En els primers anys del segle XX, el jove arquitecte i poeta Josep Pijoan va freqüentar la casa de Sant Gervasi de Joan Maragall, al carrer d’Alfons XII.
Amistat intensa i productiva, recípro-cament estimulant. Aquella primera dècada decisiva per a Catalunya, Josep Pijoan esdevingué un dels més íntims col·laboradors d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació. La seva immensa obra d’iniciativa cultural és difícil de qualificar i de quantificar. Però va quedar estroncada per un cúmul de motius personals i desavinences en el terreny cultural i polític. L’any 1910 marxava a Roma per engegar l’Escuela Española de Historia y Arqueología, auspiciada per la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid. El retorn ja no va ser possible i el 1913, amb la marxa de Josep Pijoan i la seva família cap al Canadà, s’iniciaven 50 anys d’autoexili. D’aquesta etapa de la vida de Pijoan no se’n sabia gairebé res, llevat dels seus volums d’Historia del Arte, de la Historia del Mundo, i de la Summa Artis, de què ja hem parlat. El llibre que ara apareix, completa amb densitat de referències biogràfiques i en una síntesi difícil, l’atzarosa vida errant d’aquest català del barri de Santa Caterina que va ser “literalment” universal, cosmopolita, de projecció internacional.
Però molt oblidat i menystingut al seu propi país. El seu temperament, sovint impulsiu i molt exigent, li va crear moltes antipaties i va ser una personalitat incòmoda per a un cert catalanisme autocomplaent i destructor dels lideratges d’una certa alçada. Amic de Cambó i alhora d’idees socialitzants i estatalitzadores, religiosament heterodox, es va fer quàquer i va tenir un paper molt important en els ajuts que van arribar durant la Guerra Civil espanyola des dels Estats Units.
Els autors del llibre, Pol Pijoan i Pere Maragall, han basat el seu treball en les cartes enviades per Josep Pijoan a una multitud de corresponsals, a part de les referències que ja existien dels seus anys catalans en els estudis esmentats.
En el cas dels autors del llibre es produeix una feliç confluència d’interessos: Pol Pijoan, fill d’un nebot de Josep Pijoan ha estat molts anys investigant i acumulant tota la informació disponible, i Pere Maragall partia d’una biografia iniciada pel seu pare Jordi Maragall Noble pels anys 60, i que es publica ara com a annex del llibre, en la part final.
Un llibre, doncs, que omple un buit important sobre un personatge que per generació i per singularitat cal posar a l’alçada d’Eugeni d’Ors, Gaziel o Francesc Pujols, aquests ja més recuperats.
Pol Pijoan i Pere Maragall:
Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal, Edicions Galerada, Barcelona, novembre 2014,
312 pàgines
Peu d’il·lustració:
Retrat de Joan Pijoan, dibuixat per Ramon Casas fet a principis del segle XX. L’obra es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), de Barcelona.
