Cultura
Casa Usher
En la seva última novel·la (Anagrama, 2025), Mercè Ibarz parla de memòria, amor i ciutat a partir d’un fet molt concret: la pèrdua del seu company. La mort de L. actua com el gran desencadenant de la memòria i esdevé el fil conductor del llibre. Encara absent, L. continua acompanyant l’autora, perquè vèncer la mort no vol dir negar-la, sinó continuar vivint amb ella. L’elegia inicial es transforma així en un cant a la vida: el dol no queda ancorat en la pèrdua, sinó que es ressignifica com una celebració del que ha estat compartit. L. és el company de tota una vida, de descobriments i d’una relació construïda sense models previs. La seva mort revela que és precisament quan perdem qui més estimem que comprenem el valor profund de la vida en comú.
La memòria ocupa el centre del relat, però no com un dipòsit fix de records, sinó com una construcció canviant. Recordar és un acte vital que sempre es fa des del present, i tan important és allò que evoquem com allò que oblidem. La memòria no és la veritat del que vam viure, sinó una forma de narrar-ho, fragmentària i imaginativa. Per això el text avança amb una discontinuïtat conscient: biografia feta de segments, detalls i indicis, on L. no hi és, però sempre s’hi entreveu. El dol i la cicatriu es reivindiquen com a parts inseparables de la durada vital.
L’amor hi apareix com una força real i transformadora, un mirall on ens veiem en la millor versió de nosaltres mateixos. No és possessió, sinó permís: no tant “jo estimo” com “l’altre em deixa estimar-lo”. Amor i amistat, amb el seu misteri i el seu marge de llibertat, construeixen també un mapa sentimental de la ciutat. Barcelona, descoberta caminant-la, esdevé espai de formació i identitat, un palimpsest on vida personal i història col·lectiva s’entrellacen. Escriure, finalment, és una manera d’arrelar-se al món: un exercici del cos i de la memòria que permet continuar parlant amb aquells que hem estimat i mantenir viva la flama dels records.
