Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Opinió
Glòria Vilalta
El nostre cap funciona d’una manera aparentment molt estranya. L’instint de supervivència és tan fort, que sovint deixa coses “amagades” en algun lloc perquè no estem preparats per veure-les i enfrontar-nos-hi.
He sentit més d’una vegada històries de persones que per exemple han patit maltractament quan eren infants i la seva memòria ho havia esborrat de la consciència fins que un dia, 30, 40, o 50 anys més tard, el tema surt a la superfície. Sense anar a casos tan durs i traumàtics, a vegades oblidem coses tan simples com una excursió escolar o altres coses aparentment sense importància.
Fa temps pensava que el que jo no recordava era perquè per a mi no era important. És cert perquè està demostrat que es recorda el que té un impacte en les emocions, en el cos, el que impacta d’alguna manera. Per altra banda, però, hi ha aquest instint d’oblidar el que ha estat traumàtic, de manera que hi ha un filtre que decideix on cal desar els records o les experiències: si cal oblidar i enterrar -com a mínim fins que un estigui preparat-, si cal posar-ho en el calaix de coses que recordaràs només si hi ha ganes/interès de fer-ho, o si es posen en un lloc que pots trobar de seguida, a primera línia.
A casa
A casa ens passa una cosa semblant, tenim coses a la vista o en llocs molt concrets on sabem que ho podem agafar tan bon punt ho vulguem, coses desades en calaixos que no sabem ni que tenim fins que obrim aquell calaix per buscar-ne una altra o per endreçar-lo, i coses que hem tirat o que tenim i no sabem ni que tenim; fins que un dia, de sobte, dius: “I això d’on ha sortit?”, “Com pot ser que no ho hagi vist fins ara”? En aquell moment, és molt possible que ho vegis perquè ja pots observar-ho, ja estàs preparat. Potser ho deixaràs fora del teu espai, potser li donaràs un altre significat, o fins i tot potser agrairàs aquella experiència dolorosa. En tot cas, ho podràs mirar i valorar.
Seguint amb l’article anterior en el qual parlava del repte de deixar anar, penso que a vegades no volem posar-nos a endreçar/tirar/remoure espais concrets perquè el nostre inconscient, que és qui ens dirigeix la major part del temps, sap que no estem preparats per afrontar-ho. No és el moment.
Aquest moment, però, si no hi posem la intenció, si no ens el treballem, si no fem canvis personals per poder tenir una mirada més ampla, compassiva i amorosa amb nosaltres i amb els altres, potser no arribarà mai o trigarà molt a venir. I aleshores seguirem amb aquelles emocions, aquelles coses, aquells records desats al fons d’un calaix que no obrirem mai voluntàriament i que no ens deixaran fer un pas endavant en la vida. Perquè que no els veiem no vol dir que no hi siguin.
I potser, un dia, sorgiran accidentalment, quan menys ho esperem. Serà el moment de mirar-ho i decidir què volem fer amb allò. La vida sempre juga a favor nostre, encara que a vegades no ho sembli.
