Opinió / La mirada política
Roger Rosich
Vaig poder anar al centre penitenciari de Lledoners el passat dia 3 de setembre a la tarda. Hi vaig anar a visitar al conseller Josep Rull, que, acumula ja el disbarat de més de 200 nits empresonat. Injust i, com diria sempre ell: ignominiós. Vaig treballar per ell de ben a prop en l’anterior legislatura, intensa i històrica, i li tinc gran estima. Vaig poder entrar a la presó al costat del conseller Calvet, successor de Rull a Territori i Sostenibilitat, i això em va permetre poder abraçar al conseller empresonat, i no haver de parlar amb ell a través d’un vidre i un telèfon. El vaig tenir al davant i vam poder parlar una estona breu en una sala destinada a trobades amb familiars, clarament enfocada a fer-la empàtica a quitxalla fills de presoners. Una escena que, certament, mai hagués imaginat que hauria de viure.
“El conseller” (jo l’anomeno sempre així) “està bé”, remarcant les cometes cauteloses de les circumstàncies enervants. A dins la presó, ell i els altres presos polítics, no paren de fer activitats i es mantenen mentalment molt ocupats en les hores que no estan a la cel·la. Tenen moltes cartes a respondre i segueixen l’actualitat política de forma molt amatent, així com l’activitat dels departaments del govern que dirigien. Es veuen molt entre ells, i formen grup. A les hores de visites es troben en un mateix àmbit i un visitant extern es troba en una situació ben paradoxal i surrealista de veure tot el govern legítim de Catalunya en un espai dins d’una presó.
Complir 50 anys entre reixes
El dia anterior a la visita, el dia 2, el conseller Rull complia 50 anys entre reixes; però centenars i centenars de persones el vam homenatjar i felicitar en un acte festiu i reivindicatiu a la seva ciutat, Terrassa. Al conseller li vaig poder explicar com havia anat “la festa” (estranya festa, sense el seu protagonista present…), que en Lluís Llach havia tornat a cantar, les paraules llegides pels treballadors del Departament de Territori i Sostenibilitat que tant el reivindiquen, la música, la protesta, la defensa de la llibertat pels quatre costat de la Plaça Vella de Terrassa.
Acabo. Lledoners no és una presó fosca d’aquelles de pel·lícula de Hollywood. No és tenebrosa; té llum, es veu prou nova i dóna la sensació d’espaiosa. El règim intern dels presos polítics potser és una mica millor que a Madrid, i també ho és, clar, l’empatia dels treballadors i dels altres presos. Però no deixa de ser una presó, amb els seus horaris, un gran nombre de presoners, i amb imatge i sensacions de presó; afegint-hi que ara són presos dins del mateix territori català.
Per poder veure el conseller Rull vaig veure obrir-se i tancar-se diverses portes de ferro davant i rere meu abans de trobar-nos amb ell. Són les portes i els murs que delimiten la llibertat, però que no acaben amb la seva perseverança i els seus anhels.
