Opinió
Jaume Clotet
Vaig néixer a Sarrià i, després de voltar i viure a una pila de llocs, des de Gràcia a Madrid i des de Valldoreix a Bilbao, passant per la dreta i l’esquerra de l’Eixample, una cosa puc dir: no hi ha res com viure a Sarrià, lloc on vaig tornar fa ben bé una desena d’anys. Feta aquesta afirmació, al marge de Sarrià només hi ha un altre lloc on podria viure i aquest lloc és Vallvidrera. Aquest indret no m’és gens desconegut, ans al contrari. Forma part del meu imaginari íntim i del paisatge de la meva infància, atès que hi teníem bons amics i hi pujàvem ben sovint. Ara també hi passo moltes vegades durant les meves petites travesses per Collserola.
Hi ha una cosa que m’agrada especialment de Vallvidrera, i és el fet de ser i no ser a Barcelona. La sensació de desconnexió és ben palpable quan s’hi és, tot i ser a 10 minuts de la capital. El clima és més fred i humit, com a mi m’agrada, i el bosc és a tocar. Alhora, tot i ser petit, té els serveis mínims que el converteixen en un poble i no cal agafar el cotxe per anar a tot arreu, si no es vol. De retruc, té una identitat forta i singular que fa que Vallvidrera no sigui qualsevol lloc. Els meus amics que hi viuen, i que tenen algunes queixes fonamentades pel fet de viure-hi, no en marxarien per res del món, i això ja ho diu tot.
Ara bé, els barris de muntanya, tant Vallvidrera com els altres de la ciutat, són un capítol sovint oblidat, a la Casa Gran. Barcelona viu de cara al mar des del 1992 i té l’Eixample com la joia de la corona, juntament amb Ciutat Vella. I no dic que no hagi de ser així, però sí que dic que aquesta situació no hauria de ser en detriment dels altres barris i viles. Que hi ha barris privilegiats i d’altres de castigats és un fet inqüestionable. Per exemple, i es diu depressa, no hi ha ni una sola estació de metro al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Cap ni una.
Però no ens desviem del tema. Barcelona viu d’esquena a la muntanya, ja sigui Collserola o Montjuïc, o qualsevol dels Tres Turons, talment com si li fes nosa, la muntanya. I aquesta circumstància és del tot incomprensible, perquè la gent que hi viu hi ha de poder continuar vivint. I la gent que hi viu ha de tenir drets, de la mateixa manera que ha de tenir deures, com tothom.
Per exemple, no pot ser que Vallvidrera i altres barris de muntanya tinguin un greu dèficit de transport públic. Més encara quan no hi ha cap alternativa possible que no sigui l’ús del vehicle privat i més encara quan ens referim a l’horari nocturn i a carreteres amb corbes. Els joves de Vallvidrera no tenen la densa xarxa de transport públic de l’Eixample per raons evidents, però tampoc se’ls pot condemnar a no poder baixar a la ciutat. Tampoc no pot ser que el camí de pujada (o baixada) a peu sigui llòbrec i fosc, un indret ideal per a un mal encontre a la matinada. Les escales de la drecera de Vallvidrera haurien de ser tan dignes i decents com les que hi ha a la zona del Parc Güell. Viure a Vallvidrera és gairebé una actitud vital, però no ha de ser una aventura.
No deixaré aquí el tema de la muntanya. En un altre article parlaré de l’urbanisme al Parc Natural de Collserola i de la necessitat d’endreçar-lo de manera urgent. Un tema complicat, ja aviso ara.
