Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Vaig saber del professor Refaat Alareer el 2014, gràcies a un article seu que vaig trobar per casualitat a la xarxa i que em va emocionar. En aquella peça Alareer, professor de literatura anglesa a la Universitat Islàmica de Gaza, explicava en detall com llegia amb els seus alumnes El mercader de Venècia, de William Shakespeare. Alareer utilitzava aquest text clàssic com una manera de lluitar contra els prejudicis de l’ocupació amb l’objectiu que els seus estudiants assolissin una mirada universal. Per això mateix incidia en el fascinant personatge de Shylock, l’usurer, el jueu avar i per moments mesquí de Shakespeare, al qual les pròpies lleis i circumstàncies ambientals de la república de Venècia han empès a ser com és per defensar la seva dignitat.
Al final, Alareer explicava que, després de llegir diverses obres de Shakespeare durant mesos, va preguntar als seus alumnes amb qui simpatitzaven més, amb l’Otelo, un general venecià d’origen àrab, o amb el jueu Shylock. Un rere l’altre, tots els seus estudiants, palestins de Gaza, van confessar la identificació total amb Shylock. Alareer descrivia aquell moment com el més emocionant de tota la seva carrera docent.
El cert és que jo també vaig llegir El mercader de Venècia amb un procediment semblant, en lectures dramatitzades amb diverses veus, seguides de llargues discussions sobre el que motivava el comportament dels diferents personatges. Inclòs el fort debat sobre si era un text antisemita o si Shylock actuava de l’única manera que podia actuar un jueu en la Venècia del barroc, on eren rics perquè no se’ls deixava ser cap altra cosa. Va ser quan tenia setze o disset anys, a una escola anglesa molt pija de l’upper Diagonal, on l’únic de profit que vaig treure van ser un seguit d’anècdotes divertides i les lectures de Shakespeare.
Quan el 6 de desembre de 2023 les bombes israelianes van matar Refaat Alareer, molts dels seus antics alumnes van recordar tot el que havien significat per a ells les seves classes. I ho han seguit fent durant aquests dos anys que ha durat la guerra, o millor diguem-ne la massacre de Gaza. He llegit moltes de les piulades emocionades dels seus estudiants, incloses unes quantes dones, per cert. Un d’ells va recordar que durant el curs havia reescrit el cèlebre monòleg de Shylock intercanviant el terme “jueu” pel de “palestí”. Vet aquí: «¿No té ulls un palestí? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions, un palestí? ¿No es nodreix dels mateixos aliments, no el fereixen les mateixes armes, no està exposat a les mateixes malalties, no es cura amb els mateixos remeis, no es refreda i s’escalfa amb el mateix hivern i amb el mateix estiu que un israelià? (…) Si ens punxeu, ¿no sagnem? Si ens feu pessigolles, ¿no riem? Si ens enverineu, ¿no ens morim? I, si ens tracteu injustament, ¿no hem de venjar-nos?».
Gairebé dos anys després de la seva mort i sota aquest nou context de pau colonial, volia només fer servir aquesta columna per recordar-lo, perquè com el Pereira que l’Antonio Tabucchi ens va ensenyar a estimar a tots, Refaat Alareer també va ser un home valent i bo, assassinat injustament.
