Arts i Lletres
Eduard Sant Chalois (@Eduard_Sant)
“Un apartament de Brooklyn a altes hores de la matinada, una cadira vora d’una finestra, una cafetera i un home escoltant una cinta recopilatòria de l’any 1993”
Aquest és l’inici de partida d’una de les novel·les més triomfadores arreu del món aquesta darrera dècada. Estem parlant de Love Is a Mix Tape del periodista musical de la revista Rolling Stone des del 1997, Rob Sheffield, que ens ha arribat aquesta passada primavera traduïda al castellà per Blackie Books com a Vives en las cintas que me grabaste.
Les cintes que fan referència el títol són les que Rob i Renée, un jove matrimoni nord-americà tots dos crítics musicals de professió, van enregistrar durant els seus vuit anys de relació fins que prematurament ella mor a causa d’una embòlia pulmonar.
Basada en la veritable història de l’autor, al llarg de les seves dues-centes pàgines, a través de les seves memòries musicals, Sheffield presenta no només un llibre confessional d’amor i pèrdua en aquest cas de la seva esposa, sinó també un preciós cant a la música com a refugi personal. A més, Sheffield descriu la cultura alternativa de finals dels anys 80 i de l’inici dels 90 als Estats Units, amb noms com Pearl Jam, Pavement, Sonic Youth, Nirvana, Pixies i un llarg etc. Un dels trets diferencials i a la vegada originals de Vives en las cintas que me grabastes és el to de monòleg interior que utilitza Sheffield al llarg de la novel·la. És una novel·la amb força actors principals però en el fons capitanejat, en tot moment, per les figures d’aquest jove matrimoni.
En definitiva, estem davant d’una original novel·la que farà les delícies dels nascuts entre els anys 70 i principi dels 80, ja que els permetrà viatjar a la seva infantesa i joventut, a moltes hores d’enregistraments i gaudint dels seus propis recopilatoris en format de cassets que, per cert, últimament el sector més alternatiu està intentant recuperar seguint les petjades dels vinils. Però, el més significatiu d’aquesta obra és la voluntat d’apropar-se no només a la gent de la seva generació sinó transcendir que aquestes memòries musicals sigui intergeneracional.
