Cultura
Eduard Sant i Chalois (@Eduard_Sant)
Cinc anys més tard del seu darrer treball, High Hopes, que va passar amb més pena que glòria i mesos després d’un any en un teatre de Broadway, el passat 14 de juny va veure la llum Western Stars (Sony-Columbia Records), el dinovè àlbum discogràfic de Bruce Springsteen.
Tal com ja avisava el mateix Springsteen en la nota de premsa de presentació del treball, en primer lloc, cal dir que, a Western Stars, la E.Street Band, la seva inseparable banda, no forma part d’aquest viatge artístic. Tenint coneixement d’anteriors treballs —per exemple a Nebraska, The Ghost Of Tom Joad o Devils & Dust—, Springsteen ja dona una possible pista del tarannà del treball. En segon lloc, en aquesta mateixa nota, The Boss afirmava que la font principal d’inspiració d’aquest nou treball està clarament influenciat pels discos pop del sud de Califòrnia de finals dels anys 60, principis dels 70, i amb extraordinaris arranjaments orquestrals al pur estil cinematogràfic.
Al llarg de tretze temes i 50 minuts, Springsteen ens narra un conjunt d’històries d’autoestopistes (Hitch Hikin), trens de les 17.15 h (Tucson Train), actors de tercera fila (Western Stars), dobles de les escenes d’acció (Drive Fast) passant per autoreflexions (Sundown, Stones, Chasin, Wild Horses) acabant amb el tema Moonlight Hotel en el pàrquing del típic motel de carretera una alba qualsevol a milers de quilòmetres del punt de sortida amb una ampolla de Jack Daniels en una bossa de paper i amb una afirmació final demolidora: “És millor haver estimat”.
El resultat de tot plegat és un treball d’un alliberat Springsteen que arriba als 70 anys després d’haver fet públics en la seva autobiografia els fantasmes que l’han acompanyat en la seva vida —la cruel relació amb el seu pare i les depressions— i d’encarar amb fermesa i positivisme la resta de la seva vida.
Musicalment, Western Stars és un disc que pot descol·locar els oients que esperin del músic els seus sons típics de caràcter més roquers. Tret del tema Tucson Train, la resta de composicions, amb clara influència d’Ennio Morricone, es van desenvolupant en composicions simfòniques de poc més de quatre minuts. I aquí és on es diferencia Western Stars. Springsteen demostra que, lluny dels cànons habituals en ell, pot arribar a descol·locar seguidors i detractors buscant noves sonoritats per narrar i treure a la llum els seus dubtes, fantasmes i reflexions.
En definitiva, estem davant del clar exemple de treball que s’ha de degustar pausadament, en una atmosfera més adequada i sobretot visualitzant aquest projecte com una narració cinematogràfica de cinquanta minuts. Desgraciadament, Springsteen ha confirmat que no hi haurà gira, ja que està preparant un nou treball conjuntament amb la E.Street Band. Per compensar-ho, aquesta tardor veurà a la llum un documental/pel·lícula del procés de creació de Western Stars.
