Salut Mental
Maria Bascompte
El 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Posar el patiment mental sobre la taula, des de l’honestedat, la rigorositat, i la dissidència, és l’objectiu d’aquesta columna. També erradicar el silenci i la soledat de tantes persones que ens envolten. Si et preguntes sobre el perquè de l’estigma al voltant de la salut mental et convido a viatjar unes quantes dècades enrere. La història i els fets ens donen respostes de per què, a aquestes alçades, encara som als antípodes d’acompanyar-nos en el patiment mental des de les cures.
Hi havia una vegada, bastant llunyana, quan encara ningú estudiava la salut mental, ser boja era considerat una malaltia de l’ànima. Es tractava com una perversió, la qual mereixia la discriminació, la presó, o fins i tot, l’exorcisme. S’entenia que el mateix diable s’apoderava i posseïa l’ànima. Per tant, aquesta primera etapa va estar marcada per l’execució d’una violència ferotge. Un exemple és Joana d’Arc, que després de sentir unes veus, que es van considerar obra de Satanàs, va ser cremada viva. Heavy oi? I mira com som les persones humanes, que al cap d’un temps, passant a l’extrem oposat, se la va considerar una profeta. Pobra Joana.
Més endavant, la responsabilitat va passar de l’Església a l’Estat i, d’aquesta manera, la bogeria es va afiliar al camp sanitari. Fins que, a finals del segle XVIII, neix la psiquiatria. A partir d’aquí es publica el primer DSM (manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). La dècada dels cinquanta i dels seixanta és considerada l’època daurada de la psicofarmacologia, en la qual molts metges, al·lucinats pels nous i “miraculosos” medicaments neurolèptics, posen de manifest que poden tractar les pacients sense quasi contacte.
En aquells temps, les persones que “cuidaven” les recloses eren els “tècnics psiquiàtrics”, que comptaven amb una formació molt bàsica en infermeria, i sovint no tenien ni el títol. Aquestes persones eren les encarregades de portar les pastilles als pavellons. Les duien a l’engròs i les feien arribar a les pacients, a qui medicaven sota el seu criteri. “Era com distribuir el berenar”, diu Albert Singleton, director mèdic de l’hospital de Pueblo (Colorado), durant dues dècades.
Tenint en compte que els canvis socials, culturals i estructurals precisen de temps, és fàcil arribar a la conclusió que aquestes pràctiques violentes, que atemptaven contra la dignitat de la pacient (i moltes d’altres que no tinc temps d’escriure en aquest article), tenien lloc, com aquell qui diu, abans-d’ahir. D’aquí, que tot just avui comencem a alçar la veu, amb una mica menys de sentiment de culpa i un xic més de seguretat. D’aquí, que l’estigma sobre patiment mental encara segueixi adherit a les estructures socials i educacionals.
Tot i això, tinc el convenciment que s’ha fet una llum al camí. Es el moment de seguir lluitant des de la força col·lectiva per la dignitat de les persones amb patiment mental. Feliç 10 d’octubre (a les que no esteu transitant per l’obscur i sufocant túnel), a la resta: estem amb vosaltres, i hi som des de l’empatia, el respecte i l’amor. El 10 d’octubre i tota la resta de dies de l’any. Avui, ara i sempre.
Maria Bascompte és llicenciada en Humanitats i Gestió d’espectacles
