155, i ara què?

Notícies de barri

Jesús Mestre Campi

L’ANC i Òmnium han convocat pels dies 24 i 25 d’octubre un centenar d’actes informatius arreu de Catalunya sobre “155, i ara què?”, on un diputat o diputada de Junts pel Si presenta les opcions que s’obren arran de la possible aplicació del govern espanyol d’aquest article de la Constitució, i respon les preguntes dels assistents. L’acte de Sarrià-Sant Gervasi es va fer al Teatre de Sarrià, ple de gom a gom i molta gent es va quedar a fora, i la diputada encarregada de portar la sessió va ser Assumpció Laïlla, de Demòcrates de Catalunya i veïna del districte. Com ens té acostumats, les intervencions de Laïlla van ser impecables: clares, concises i, sense dubte, van reforçar la moral de tots els assistents.

La sessió va començar amb una breu intervenció de Laïlla on va llegir i explicar els punts que des de Junts pel Si es vol fer arribar a la ciutadania: l’1 d’octubre va ser un èxit: es va visibilitzar el conflicte català per primera vegada al món, i el suport al referèndum i a la independència va ser completament transversal; el 10 d’octubre es va optar pel diàleg, i va ser un altre moment clau; així i tot, un cop més, la resposta a la nostra aposta pel diàleg per part de l’estat no ha estat escoltada: més amenaces al govern i la detenció dels líders del nostre moviment sense justificació. Davant d’aquesta situació: cal insistir que prioritzem el diàleg, però hem de proclamar la independència per fer efectiva la voluntat dels catalans expressada a les urnes: s’ha de proclamar la independència com a via defensiva perquè l’estat no ens esclafi, fer-ho en legítima defensa.

Les preguntes de la gent

A partir d’aquests plantejaments, la sessió es va obrir a les preguntes dels assistents, que van ser moltes. Per exemple, davant de la possible desmotivació, Laïlla va insistir en què estem al final d’un procés, possiblement es concretarà al ple del dijous i divendres d’aquesta setmana, però que ara en començarà un altre que també serà molt difícil i que caldrà de nou la mobilització de tothom: Laïlla va insistir que estem on estem perquè la força la té la gent. I, des del públic, se li ca respondre que “la gent està disposada a tot!”. També es va comentar el paper decisiu que tindran els mossos, sobre els que la diputada no té cap dubte que estan i seguiran al costat del poble de Catalunya.

Sobre els rumors d’unes pròximes eleccions, Laïlla es va mostrar convençuda que aquestes no seran fins d’aquí uns sis mesos, que les convocarà el govern de Catalunya i que seran per escollir un Parlament constituent. Ara, un cop convocada la independència, s’ha d’acabar de construir les estructures d’estat tot i que moltes ja les tenim, com el sistema sanitari, l’escolar, els mitjans de comunicació públics… i s’han de defensar i reforçar. Però els punts que ara seran prioritaris són el sistema judicial i l’agència tributària, que no es poden avançar més fins que no s’hagi fet la declaració.

Va haver-hi intervencions molt emotives al llarg de la sessió, per exemple: “no em fa gens de por deixar de cobrar la pensió, però sí que em preocupa el país que deixem als nostres néts”; i “estem molt orgullosos de la classe política que ens representa”, o, finalment, “s’ha de declarar la independència i, el que hagi de passar, que ens agafi declarats!”.

Text complert acordat pels diputats i diputades de Junts pel Si, que exposen a les sessions d’aquests dies

L’1 d’octubre va ser un èxit:

• Gran participació (un 42% del cens malgrat la violència)
• Gran demostració de força organitzativa (van dir que no hi hauria referèndum i tothom va poder veure les urnes, les paperetes i les cues gràcies a govern i voluntaris)
• Espanya es va treure la màscara intentant aturar la democràcia a través de la violència en ple segle XXI
• Visibilització del conflicte català per primera vegada al món
• El suport al referèndum i a la independència és completament transversal

El 10 d’octubre vam optar pel diàleg. Va ser un altre moment clau

• Vam deixar en suspens el resultat del referèndum a ulls de tot el món. No com una mostra de debilitat, sinó seguint la petició de la comunitat internacional.
• Una aposta sincera que buscava una solució negociada amb l’estat i que interpel·lava també la comunitat internacional.
• Una aposta pel diàleg ben rebuda a ulls del món.
• Una aposta que encara ha fet més evident la cara real de l’estat espanyol, que mai mai mai no ha volgut seure a negociar res.

Un cop més, la resposta a la nostra aposta pel diàleg per part de l’estat ha estat:

• Negar qualsevol possibilitat de seure a parlar i qualsevol possibilitat d’una mediació interna o internacional que doni més seguretat al procés de diàleg
• Més amenaces al govern i la detenció dels líders del nostre moviment sense justificació, deixant-los en presó incondicional injustificada i empresonats per un tribunal que no és competent per a fer-ho. Un cop més fent el que volen amb la legalitat.
• I la darrera resposta al diàleg ha estat la suspensió de la Generalitat, l’anul·lació del parlament i l’inici de la intervenció dels Mossos i els mitjans de comunicació públics a través de l’article 155.
• Això, però, només és el final d’un llarg procés, on el possible encaix de Catalunya a l’estat espanyol s’ha fet del tot impossible.
• Es va iniciar amb l’Estatut tombat el 2010 pel TC després d’haver estat validat al parlament, el congrés i referendat pel poble de Catalunya. Allò va ser el trencament definitiu del pacte constitucional.
• Però n’hi ha hagut més: incompliment de l’acord de finançament inclòs en l’Estatut, petició de pacte fiscal rebutjada, desenes de lleis tombades pel TC abolint de facto l’autogovern. 18 vegades rebutjada la possibilitat de pactar un referèndum.
• El problema ja s’ha fet irreversible perquè a partir del mandat del 27-S les traves al parlament per complir-lo han estat diàries; després la fiscalia i l’actuació constant del TC; finalment la violència física de l’1-O, detencions de membres del govern, intervencions en mitjans de comunicacions o impremtes, intervenció dels comptes de la Generalitat i detenció de dos líders pacífics dels moviments socials. I finalment la liquidació de l’autogovern i les institucions pròpies amb l’article 155.
• La independència no només és justa, sinó que s’ha convertit en una necessitat. És l’única sortida que queda als catalans per protegir les seves institucions, la seva població i els seus drets fonamentals.
• I no és un problema d’un govern concret, sinó que afecta tot un estat. Els tres partits majoritaris (PP, PSOE i Cs), el funcionariat, el cap de l’estat, mitjans de comunicació, etc.

Davant d’aquesta situació:

• Cal insistir que prioritzem el diàleg. Però hem de proclamar la independència per fer efectiva la voluntat dels catalans expressada a les urnes.
• Cal proclamar la independència com a via defensiva perquè l’estat no ens esclafi. Fer-ho en legítima defensa.
• Per això es convoca el ple de dijous. Per evitar el 155 i també per fer efectiva la independència caldrà resistir i no ho podrem fer sols. Ens cal la gent al costat.
• Fins ara, les institucions han fet la feina, conjuntament amb l’ajuda de la gent, i ara tampoc no ho podran culminar soles. Depèn de tu. Depèn de tots.