Opinió
Jaume Clotet
Aviat farà 100 anys, el novembre d’enguany, que la vila de Sarrià va ser annexionada a Barcelona. Era el darrer municipi del Pla de Barcelona que queia a les urpes de la capital de Catalunya; abans hi havien caigut Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants, les Corts i Sant Gervasi de Cassoles, tots ells el 1897, i la vila d’Horta, el 1904. Sarrià va aconseguir esquivar aquesta primera onada d’agregacions, però només durant uns quants anys.
Mitjançant un reial decret signat pel rei Alfons XIII, el 4 de novembre del 1921, Barcelona s’annexava el municipi de Sarrià. Les autoritats municipals no van ser consultades ni informades prèviament, i es van trobar l’annexió com un fet dat i beneït. Els seus 9.000 habitants tampoc no s’esperaven aquesta decisió ni la compartien. Es van fer actes de protesta, una vaga de comerç i es va crear una Junta de Defensa Pro Autonomia Municipal de Sarrià. Però res va servir: l’annexió es va consumar i el municipi de Sant Vicenç de Sarrià va ser esborrat.
Tota aquesta història és força sabuda. Arribats a aquest punt, per tant, podem preguntar-nos com seria Sarrià si l’annexió no s’hagués produït mai. Alguns partidaris de l’annexió opinen avui que Sarrià seria un municipi fallit, poc poblat o sense indústria, i afirmen que Barcelona ha dut prosperitat i progrés a la nostra vila. Discrepo. Imagino que, per proximitat i característiques, Sarrià podria ser com Sant Just Desvern, un municipi ben pròsper, de vocació muntanyenca, amb una forta identitat i sobirà en les seves decisions. Si tenim en compte que el municipi de Sarrià, en el moment de la dissolució, incloïa les Tres Torres, Pedralbes, Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda, el terme no seria, precisament, petit.
Alguns menyspreus, més grans o més petits, no s’haurien esdevingut mai. Per exemple, el monestir de Pedralbes mai no hauria d’haver estat extirpat de Sarrià i annexat al districte de les Corts el 1984, per iniciativa del llavors alcalde Pasqual Maragall. Ara, per exemple, tampoc no viuríem el debat absurd sobre el nom que ha de tenir la futura biblioteca de Sarrià (la qual, per cert, faria dècades que estaria construïda en un municipi independent). Cap sarrianenc amb un mínim de sentit del ridícul pot pretendre que porti un altre nom que no sigui el de J.V. Foix. Per tant, soc dels que pensen que la pèrdua de la municipalitat ens ha comportat més pèrdues que no pas beneficis, tant materials com espirituals.
Perduda la independència, quin serà el futur de Sarrià? Cal admetre que és i serà impossible recuperar la sobirania del terme, si les coses no canvien de manera radical. Però penso que tampoc cal arronsar les espatlles i assumir, resignats, la nostra lenta dissolució dins la gran Barcelona. No ens enganyem: quan l’any 2121 es commemorin els 200 anys de l’annexió, la identitat sarrianenca estarà molt més erosionada i ja només serà un record llunyà, un objecte d’estudi a càrrec dels historiadors locals. La mobilitat de població, la gentrificació i la integració creixent comportaran inevitablement una pèrdua del sentit de comunitat, de la percepció de pertinença col·lectiva. Sarrià serà només un barri pintoresc i benestant. Ho volem? Jo no ho vull.
Què hi podem fer? Podem fer-hi moltes coses, però les desgranaré en un altre article (sempre que la direcció d’aquest diari consideri que aquest articulista ha de tenir continuïtat).
