El problema de l’habitatge a Sarrià-Sant Gervasi

Arriben unes noves eleccions municipals i el primer problema de Sarrià-Sant Gervasi continua essent l’habitatge i totes les seves múltiples derivades. És molt difícil que una persona pugui viure sola als barris del districte amb un sou ajustat, i ja és directament impossible fer-ho si és una família jove amb ingressos ordinaris. Només es pot fer, arribat el cas, si es compta amb una ajuda familiar o es tenen recursos disponibles estalviats o heretats.

Altrament, no és possible i tothom (jo també) coneix gent jove del districte que s’ha aparellat i ha anat a viure, a contracor, a Terrassa, a Sabadell, al Maresme o a altres barris de la ciutat. Aquesta realitat, lenta però persistent, empobreix severament la nostra identitat i la vida dels nostres barris, i molt especialment d’aquelles zones amb una identitat més forta, com és el cas de Sarrià.

Famílies que feia segles que vivien a Sarrià veuen ara com els seus nets o rebesnets marxen a altres indrets, i són substituïts per forasters d’alt poder adquisitiu, però amb un vincle nul amb el seu entorn més immediat, i pitjor encara: sovint, sense el menor interès a conèixer aquesta realitat i menys encara d’implicar-s’hi. És això un empobriment de la vida social, lingüística, associativa i cultural dels nostres pobles i barris? Per descomptat. És aquesta una de les cares més amargues de la globalització.

Però les eleccions ja són aquí i el problema persisteix. I amb tota probabilitat serà un dels temes estrella de la campanya, i no pas només de Sarrià. Tota la ciutat pateix el problema de la gentrificació, però segurament on més s’acusa és al casc antic i als barris del nostre districte. Les polítiques que s’han adoptat per frenar i revertir la situació han estat un fracàs, com ho són en moltes d’altres ciutats del món global. Les administracions no tenen prou força ni prou coratge per fer allò que cal fer. Per tant, potser és hora de buscar altres solucions que no passin només per la via institucional, que sempre té limitacions i lentitud.

Potser és hora que les persones que volen romandre a les nostres viles s’agrupin per comprar més barat, per construir més barat i per actuar com una petita central de compres. Hi ha cases en venda al districte que valen més d’un milió d’euros, però de les quals en sortirien dos o tres habitatges per a dues o tres famílies. Molta gent, potser jo mateix, s’apuntaria a una cosa com aquesta. Però una cosa sí que hauria de quedar clara de bon començament: l’aliança potencial seria per comprar una casa o construir uns habitatges, no pas per fer cap comuna amb serveis compartits ni experiments semblants.

Cal posar el focus en el mínim comú múltiple i no pas en el màxim comú divisor. Per plantar cara i guanyar la batalla de l’habitatge, el primer que cal és despolititzar aquesta guerra. Com més adjectius es posin a l’objectiu real, menys viable serà. I mentre es polititza aquest i altres temes, més i més joves van fent la mudança i tots som cada cop més pobres d’esperit.