Gervasientos
Juan José Álvarez G.
Capítol 5: 2007 – sense llum
En l’actualitat la majoria de les relacions, sobretot en els joves, es mou per xarxes socials. Però fa deu anys, 2007, les coses eren una mica diferents. Els amics parlaven per missatges al xat de Messenger, però seguien mantenint una cosa que el 2017 s’ha perdut, “la interacció personal”.
Era un dia d’estiu. Martí acabava de fer 20 anys. Havia estat un any difícil en els estudis, però per fi tenia alguna cosa , volia ser periodista. Els seus pares en canvi no pensaven igual i alguns dels Gervasientos, el seu grup d’amics de Sant Gervasi, tampoc. Francament, a Martí, poc li importava el que la resta pensés d’ell. En aquests anys, era un jove aventurer, que somiava a viatjar pel món, explicar històries i enamorar a la Lia, la noia dels seus somnis. Els seus amics en canvi, passaven el temps entre futbol, cerveses i comentaris sobre el sexe fantasiós amb les noies del barri.
Aquell dia havia planejat una tarda de festa amb Ricard i la resta d’amics del grup, però tot es va torçar quan la Lia, l’havia rebutjat. Mai abans s’havia sentit així. Li havien ensenyat com era conduir una bicicleta, com era beure, fumar i fins a follar, però mai li havien explicat que es fa quan la persona amb la qual somies, et rebutja. Pot ser perquè els adults tampoc saben que fer.
Vint anys sobre i sentia que la seva vida no valia la pena. Avui en recordar aquella tarda, somriu, però en aquest moment tot era dolor. Anava caminant per Mitre, rumb al parc del Putxet. Els seus amics l’esperaven a prop, però ell necessitava una mica d’aire abans de trobar-se’ls i explicar-los que la Lia no havia volgut res amb ell.
Al cap d’uns moments va entrar al parc i va començar a pujar les escales. Hi havia nens amb les seves mares; homes i dones passejant gossos i quan anava a arribar a la cúspide va veure una parella que reia. Va sentir una pena incontenible que va fer plorar. S’havia imaginat tant de temps així amb algú, passejant, fent-se petons que es va deprimir encara.
Estant a la part alta del Putxet, amb Barcelona fa tard, inesperadament un flaix va arribar als seus ulls. Una mica encegat per la llum va mirar a un costat i es va trobar amb un noi estranger que acabava de fotografiar-lo. Un noi que es deia Javier i que li canviaria la vida. Enfadat el va increpar i Javier a disculpar-se, quan va marxar la llum als fanals de la part alta del parc. Tots dos nois es van mirar i van observar Barcelona sota els seus peus i com els carrers, semàfors i cases quedaven completament a les fosques. Era l’apagada de l’estiu del 2007. L’apagada que va fer que Javier i Martí es coneguessin enmig de la foscor. Una coincidència que aviat es transformaria en una bonica amistat i després en un gran amor. Un amor que Martí mai va pensar sentir per un altre noi i que el va portar a cometre l’error més gran de la seva vida, ja que poc temps després els Gervasientos van conèixer a Javier i en una broma macabra que se’ls va escapar de les mans, li van llevar la vida.
“Javier” – Va murmurar Martí vestit de nuvi en el temps present i el record del noi fotògraf va sacsejar el seu cor, mentre lligava el seu llacet i es mirava al mirall per casar-se amb Lia…
Capítol 6: Casament
Martí va obrir la porta i va sortir al passadís de l’església. Unes setmanes abans, quan tot havia començat, havia estat en aquesta mateixa parròquia acomiadant en Ricard, en el seu funeral. Va fer un pas. Va sentir com les seves mans suaven sense explicació. Va mirar als convidats que li somreien i va exhalar aire. La resta de Gervasientos, tots de gala, el miraven des d’un dels seients preocupats, ja que durant el comiat de solters havien comprovat amb preocupació que un vell enemic, havia tornat a la ciutat i estava influint directament sobre Martí.
Martí va continuar caminant i mentre ho feia va retrocedir fins a l’any 2007, quan després de l’apagada elèctrica de l’estiu a Barcelona, havia conegut en Javier. Martí sempre s’havia considerat heterosexual, mai va tenir dubtes del seu gust per les dones, però des del dia en què havia conegut Javier algun estrany sentiment havia aflorat en el seu cor. Ningú li podia explicar i ell no era capaç d’explicar-ho a ningú, però durant moltes setmanes aquest sentiment va anar creixent i creixent. Això el va portar a presentar a Javier al seu grup d’amics de Sant Gervasi. En un començament tot va marxar sobre rodes, però a vint anys el que amb trenta són anècdotes, en la joventut són grans complexos.
Va ser l’última nit de l’estiu del 2007 que van sortir de festa. En Javier ja era un més del grup, però ara Martí tot el que volia era treure-ho de la seva vida. Tenir-ho en secret i que ningú sabés el que passava entre ells quan estaven sols. El grup d’amics va sortir de bars i abans d’anar a la discoteca, van anar a beure a un lloc amagat al port de Barcelona. Allà podien seure a les roques i mirar el mar sota els seus peus al ritme dels mojitos i el rom. Tots anaven borratxos. Alguns d’ells ni tan sols imaginaven el que anava a passar. Martí es va aixecar i va caminar fins al cotxe de Ricard, un cotxe ampli en el qual entraven els vuit molt atapeïts. Va pujar, va seure i va encendre la ràdio. Va tancar els ulls i va escoltar la música que sonava. Estava ofegat, no sabia com enfrontar això, no sabia com dir-li als seus pares, als seus amics, a Lía, la noia que des de sempre li havia agradat, que ara sentia coses rares per un altre noi. Va imaginar que en el futur les coses serien més complicades, però s’equivocava. En el present seguia amb la mateixa sensació.
El so de la porta del cotxe obrint-se retrunyir en la ment de Martí que, ara, arribava vestit de nuvi fins a l’altar. Va mirar al seu voltant, a la porta va aparèixer Lia, enfundada en un vestit blanc de seda. La va observar de cap a peus i va pensar en l’escàndol que seria no casar-se amb ella ara. Va recordar a Javier que la nit d’aquell estiu va pujar al cotxe i la discussió que van tenir. Després de la discussió, Martí va baixar del cotxe de Javier a cops. Els altres gervasientos borratxos van aplaudir pensant que era un joc. Estava fet un animal, ple de pors i fúria. Va recordar com Ricard els va separar. Quan Martí va aconseguir calmar-se, Javier tenia la cara desfigurada i estava en un estat molt greu. Martí per la seva banda patia un col·lapse nerviós i no era capaç de controlar-se. Tots sabien que si Javier denunciava a Martí, caurien junts, ja que havien vist la baralla, però no l’havien detingut. Va ser llavors quan incentivats per la por, aquesta por que de vegades fa actuar de manera inexplicable l’ésser humà, van prendre una decisió… es desfarien del cos de Javier, a qui creien mort.
“Estàs guapíssim”, va dir la Lía a l’arribar al seu costat a l’altar, de mà del seu pare, però Martí seguia submergit en els seus records i no sabia si seria capaç de casar-se ara que tot apuntava que Javier seguia viu i després de deu anys havia tornat a Barcelona.l
Continuarà…
