Biologia
Cristina Junyent
En els articles anteriors hem vist com un animal amb columna vertebral i extremitats va sortir de l’aigua, va desenvolupar pèl i una fina oïda interna; va diferenciar mans i peus i va adquirir una visió capaç de distingir una àmplia gamma de colors. L’evolució cap als humans moderns va fer emergir un llinatge que caminava sobre dues cames, amb mans capaces de manipular amb més precisió. Atès que els homínids bípedes més antics s’han trobat a l’est de la vall del Rift, prop dels grans llacs, es parla de la teoria de l’East Side Story.
Humans, ximpanzés, goril·les i orangutans som descendents d’una espècie d’homínid extinta i desconeguda. Una part de la història dels primats d’aquesta època es pot conèixer al museu d’Hostalets de Pierola. Aquest ancestre, que va viure fa entre 15 i 10 milions d’anys, va patir una sèrie de ràpides mutacions que podrien haver estimulat el flux de sang cap al cervell en eixamplar l’artèria caròtida. El seu aspecte inicial no devia ser gaire diferent del dels seus avis, però dins les seves cèl·lules, el canvi ja havia començat. Els canvis van continuar, i el còrtex cerebral va seguir creixent; es creu que bona part de la glucosa es desviava dels músculs cap al cervell. Els primers simis a separar-se del nostre llinatge van ser els orangutans, fa entre 16 i 12 milions d’anys. Més tard, fa entre 8 i 6 milions d’anys, ho van fer els goril·les. I finalment, fa uns 7 milions d’anys —molt poc en termes evolutius—, ximpanzés i bonobos.
Caminar erts
Fòssils corresponents a aquesta època, com Sahelanthropus tchadensis, i Orrorin tugenensis, que va viure un milió d’anys més tard, mostren evidències d’adaptacions per caminar sobre dues potes. Ara bé, les restes més clares són d’un fòssil de fa 4 milions d’anys, Ardipithecus ramidus (Ardi), que ja era capaç de desplaçar-se llargues distàncies, recollir aliments i tornar amb ells al seu refugi als arbres. Aquesta capacitat li va donar un avantatge sobre altres simis més adaptats a la vida arborícola.
Fa uns 10 milions d’anys, a l’Àfrica tropical, bona extensió de bosc es va transformar en sabana. Durant molt de temps, la bipedestació s’explicava perquè els nostres avantpassats es van haver d’adaptar directament a ocupar zones obertes. Però Ardi relata una altra història, perquè ja caminava dret mentre vivia al bosc. El seu esquelet mostra un mosaic d’adaptacions: la part superior de la pelvis és més humana, mentre que la inferior és més útil per grimpar; el peu era força prènsil —amb el polze encara no paral·lel als altres dits i sense ponts plantars— però capaç de caminar. Les mans tenien dits llargs per enfilar-se però palmells curts com els nostres, i sense cap senyal de caminar sobre els artells, com els ximpanzés. Ardi ofereix la imatge d’un moment clau: la transició de caminar a quatre potes a caminar dret, encara que no tan eficientment com Lucy ni com els humans moderns.
Lucy és el fòssil més conegut d’entre els homínids. En tenim un esquelet força complet (un 40%) d’aquesta femella d’1 m d’alçada, que caminava dreta i que probablement va morir als 20 anys en caure d’un arbre. Hi pujaven a fer el niu per passar la nit. Pertany a l’espècie Australopithecus afarensis, perquè la van trobar a la regió d’Afar, a l’est d’Etiòpia. El malnom li ve del fet que, mentre rentaven els ossos al campament, sonava la cançó dels Beatles; era l’any 1974. També s’han trobat petjades de l’època sobre les cendres d’un volcà en erupció.
Els nostres genolls s’ajunten; en canvi, els dels ximpanzés estan rectes respecte dels peus, cosa que no facilita caminar drets. Els genolls de Lucy estaven més pròxims entre ells, fet que feia més eficient el seu bipedisme. Tanmateix, mantenia característiques de simi: tenia un crani petit (450 cc) i els braços li arribaven gairebé fins als genolls.
El destí de la verticalitat
L’aparició del bipedisme va coincidir amb un canvi significatiu en la dentició. Els nostres ancestres primats més antics s’alimentaven principalment de fruita, però espècies posteriors van ampliar els seus gustos. A més de menjar una varietat més gran de plantes, com herbes, se suposa que Lucy menjava tèrmits. Aquest canvi hauria afavorit l’aprimament dels músculs mandibulars. Els humans no podem mossegar ni mastegar amb gaire força; a canvi, unes mandíbules més petites podrien haver alliberat espai perquè el cervell pogués créixer. A més, la mida mitjana dels ullals d’un mascle com Ardi permet esbossar una nova teoria sobre les seves condicions de vida, en perdre el dimorfisme sexual, les relacions entre mascles serien probablement menys agressives. Van accentuar el comportament social, es va convertir en un ésser preocupat per la família, ara fa quatre milions d’anys.
En aquesta història, fa entre 4 i 3 milions d’anys, el nostre llinatge va perdre el pèl. Va ser aleshores quan van evolucionar els polls del pubis, que només van poder infectar aquesta zona quan la resta del pèl havia desaparegut. Amb la pell exposada al sol, es va enfosquir. A partir d’aquell moment, tots els nostres avantpassats van ser negres, fins que alguns humans moderns van abandonar els tròpics i van conquerir tot el planeta.
Posar-nos drets va ser una gran transformació que va tenir conseqüències en el nostre cos. El bipedisme va obligar a modificar la pelvis per recollir les vísceres. Va forçar la columna a adoptar una forma de S per mantenir l’equilibri, cosa que provoca que el 80% de la humanitat tingui mal d’esquena en algun moment de la vida. Les vèrtebres, especialment les toràciques, pateixen molt d’estrès, cosa que pot causar fractures i altres afeccions com hèrnies o ciàtica. A més, l’espina dorsal ja no surt de la part posterior del crani, era més eficient mantenir el pes del cap sobre un foramen màgnum situat just a sota. Aquest canvi va permetre ampliar la laringe i, posteriorment, desenvolupar un llenguatge articulat. Però ho veurem més endavant.
