Cultura
Jesús Mestre i Pepa Tort
La Festa Major de Sarrià, o les Festes del Roser, són ben antigues. Com a mínim hi ha referències que demostren que se celebren des de mitjan segle XIX, i gairebé segur abans també tenia lloc alguna festa de caràcter popular entorn de la Mare de Déu del Roser, el 7 d’octubre. Però no sempre ha tingut el mateix caràcter.
Durant el franquisme la festa es va continuar convocant, però estava molt controlada per les autoritats del règim. Les entitats del barri que van sobreviure a la croada que l’exèrcit d’ocupació i la Falange van fer contra les entitats socials després de la Guerra Civil, com el Centre Parroquial, el Centre Excursionista Els Blaus, el Centre Aragonès i alguns clubs esportius, van anar col·laborant amb el règim en l’organització de la festa, aportant algunes activitats com ara funcions de teatre al Centre Parroquial, exposicions de fotografies o d’art a Els Blaus o manifestacions folklòriques al Centro Aragonés, però era la Comisión de Festejos del Distrito III l’encarregada d’organitzar la Festa Major en conjunt. I no era una festa precisament popular ni molt menys de convivència als carrers de la vila. Hi havia, però, una excepció: el carrer Monterols. Aquí cada any es guarnia el carrer amb garlandes, es feien esmorzars i dinars al carrer, i un grup de músics feia ballar tot el carrer.
El model de Festa Major franquista va començar a canviar a mitjans dels anys setanta. Per exemple, el Teatre de Sarrià va acollir concerts de cançó catalana, com un de Maria del Mar Bonet que encara és molt recordat. Però, des de l’Associació de Veïns de Sarrià, en plena transformació i amb la pressió de colles de joves del barri, van començar a proposar el 1975 a l’Ajuntament altres tipus d’activitats, al carrer, com balls per als joves o tallers per a la canalla. L’Ajuntament i el Govern Civil, en un principi, no ho van autoritzar. Però la pressió veïnal va aconseguir que, almenys, es fes un ball al carrer de Gresolet, un carrer cèntric, però que llavors era un cul-de-sac. El ball es va confiar a l’Orquestra Veracruz, una formació local que només havia fet una o dues actuacions anteriorment. Però ho van petar. I el ball de la Veracruz d’aquell any, ara fa 50 anys, va ser l’acte més recordat d’aquella Festa Major.
El ressò veïnal que es va aconseguir amb l’Orquestra Veracruz va decidir veïns i joves a mantenir l’aposta l’any següent, el 1976, ja amb el dictador mort i amb un règim dictatorial que feia aigües arreu. Llavors, l’aposta va ser a “tot o res”: l’Associació de Veïns, amb molts i valuosos suports i col·laboradors, sobretot entre els joves del barri, van prescindir de la festa de l’Ajuntament i van organitzar una Festa Major paral·lela.
Així, a Sarrià, el 1976, va haver-hi dues Festes Majors, una, l’oficial, que continuava organitzat la Comisión de Festejos del Distrito III (i amb la qual continuaven col·laborant les entitats tradicionals), i una altra de popular que es va fer sobretot a un envelat que es va muntar a l’esplanada dels Caputxins. Per aquest envelat van fer-hi concerts Oriol Tramvia, Sisa i Rudy Ventura, i l’Orquestra Plateria; s’hi van estrenar espectacles com Tripijoc-Joc-Trip, de la Tràgica, o el Layret de la companyia La Roda. I no es van fer les assemblees de joves, de dones i d’entitats del barri previstes, perquè el govern civil les va prohibir i la policia les va dispersar. Era una festa molt diferent de la dels anys anteriors.
El 1977, després d’alguns titubejos per part de la Comisión de Festejos, aquesta finalment va declinar l’encàrrec de l’Ajuntament de Districte d’organitzar la Festa Major, tot proposant que: “[…] el presidente de la Junta Municipal [Cañellas] convoque y reuna a todas las entidades culturales, deportivas y cívicas de Sarrià para que ellas previo acuerdo y composición de una comisión para este acto, sean las que organicen y realicen la Fiesta Mayor de Sarrià 1977 con la cantidad aportada por la Comisión de Festejos […]”.
Es deixava via lliure a l’Associació de Veïns, amb el suport de la majoria d’entitats del barri, per organitzar una festa unitària. El Pregó de Maurici Serrahima, a la Sala de Plens de l’antic Ajuntament de Sarrià, va simbolitzar una ocupació popular simbòlica de la Casa de la Vila que va descol·locar a les autoritats. El regidor, Antonio Cañellas Sidós, s’ho va agafar malament i no va voler abonar la subvenció que cada any es dedicava a la festa (per altra banda, molt insuficient) i va deixar l’Associació de Veïns en un atzucac econòmic que va fer perillar la seva continuïtat.
La Festa Major de 1977 va ser un èxit i va suposar un pas decisiu en la reinvenció de les Festes del Roser de Sarrià. Les entitats van començar a col·laborar entre elles i l’Ajuntament va haver de fer una passa al costat. A la Festa Major de 1978 es van estrenar gegants propis i l’Orquestra Veracruz va tornar a aparèixer, ara a la plaça de Sant Vicenç que es convertí en un dels centres més calents de la festa.
També es va convocar per primera vegada el concurs de paelles del Desert i les cercaviles, amb la col·laboració de les escoles i els nous gegants, van omplir els carrers. La festa va continuar creixent els anys següents i el 1980, va mostrar una forma que avui, 45 anys després, és molt reconeixible. La festa s’ha anat reinventant periòdicament, de vegades seguint els criteris de la comissió que l’organitzava, i avui viu un moment dolç. És un bon moment per recordar els orígens d’aquesta festa popular moderna, que té les seves arrels ara fa 50 anys. Unes exposicions, un llibre-catàleg i diverses activitats que es faran durant les festes, ens ajudaran a recordar-ho.
Bona festa!
