Salut i Cures
Mariela Montenegro
En les societats actuals, segons dades de l’OMS (2025), existeix una major prevalença de demències, que són el resultat d’afeccions com l’Alzheimer i, per tant, una major quantitat de persones en situacions de dependència total o parcial. L’Organització Mundial de la Salut reconeix la demència com una prioritat de salut pública.
En aquest context, la demanda de persones cuidadores –tant informals com formals– ha augmentat considerablement. Davant l’avanç d’afeccions neurodegeneratives, el rol de la persona cuidadora esdevé essencial per mantenir la qualitat de vida de qui la pateix. Reconèixer i valorar la seva feina, siguin familiars o professionals, és una necessitat urgent.
No només perquè garanteixen l’atenció diària de persones amb dependència, sinó també perquè ens recorden, en la seva labor silenciosa i a vegades invisibilitzada i sense reconeixement social, l’essència de la nostra condició humana: la interdependència, la vulnerabilitat i la cura mútua. Cuidar és una forma de coneixement, una pràctica situada, complexa i profundament humana. Implica habilitats físiques, emocionals i relacionals que rara vegada es reconeixen en la justa mesura.
Les persones que cuiden en l’àmbit no formal, majoritàriament dones, assumeixen aquest rol sense preparació prèvia, en contexts marcats per l’esgotament, la incertesa, la precarietat i la solitud. Al seu costat, els i les professionals de la cura enfronten jornades extenuants amb escàs reconeixement social i recursos limitats. Ambdós grups conformen una xarxa invisible que fa possible la vida amb dignitat de qui travessa afeccions causants de demència.
Però qui cuida els qui cuiden? La sobrecàrrega física, el desgast emocional i l’aïllament social són experiències comunes de qui cuida. Per això, construir xarxes de suport entre elles no és un luxe, sinó una necessitat urgent. En aquest sentit, és prioritari possibilitar espais on puguin compartir experiències, reconèixer-se en l’altre, intercanviar sabers i donar sentit a l’acte de cuidar. Aquestes xarxes no només alleugereixen el pes del dia a dia, sinó que també teixeixen un relat compartit que dignifica i cohesiona.

Des de la perspectiva de l’ètica de la cura, cuidar no és un acte menor o subsidiari, sinó un valor central de l’organització de les nostres societats. Aquesta perspectiva trenca amb els discursos assistencialistes que invisibilitzen tant la persona cuidada com qui cuida a mers objectes d’intervenció. En canvi, proposa un enfocament que posa al centre la dignitat de la persona, reconeixent la seva història, els seus desitjos, la seva autonomia possible i el seu context relacional.
Es necessita una narrativa col·lectiva que retorni sentit a l’acció de cuidar, una que no la redueixi al sacrifici individual ni al mandat moral, sinó que la situï com una responsabilitat social compartida, travessada per la justícia social i el reconeixement mutu. Cuidar no hauria d’implicar renunciar a la mateixa salut, als vincles o al projecte vital. Acompanyar i sostenir aquells que cuiden és, en última instància, una forma de cuidar el teixit social en conjunt. Perquè en una societat veritablement justa, cuidar és un dret, no una càrrega; i ser cuidat és un acte de dignitat, no d’abandonament. Reivindicar aquesta mirada no és només una qüestió de salut pública: és una qüestió d’humanitat.
Mariela Montenegro és educadora social de la Fundació Uszheimer







