Per accedir al contingut crea un compte gratuït
L’Ocell
Enric Capdevila
El duc (Bubo bubo) és la més grossa de les nostres rapinyaires nocturnes, resident i ben distribuïda arreu del territori, sobretot en ambients mediterranis de baixa i mitja muntanya. És un ocell solitari i sedentari, que fa vida prop de cingles i desnivells. El duc forma part de la família dels estrígids, com la resta de rapinyaires nocturnes (xot, mussol, gamarús) llevat de l’òliba, que és de la família dels titònids.
És un rapinyaire gros, mesura entre 29 i 73 cm, del bec a la cua, i la seva envergadura pot arribar a 1,7 m (una mica més petit que una àliga daurada). El plomatge és molt críptic, difícil de distingir fins i tot a plena llum del dia, tot i la seva grossària. Té el pit de color lleonat esquitxat de taques fosques, el dors jaspiat i fosc amb taques clares. Té el cap voluminós i arrodonit. Hi destaquen els ulls grans ataronjats, disposats frontalment, i hi sobresurten uns plomalls llargs, que no són les orelles (que estan amagades sota les plomes) sinó plomalls que indiquen el seu estat d’ànim. La femella és una mica més gran que el mascle.
Durant els mesos freds de l’any deixa sentir el seu inconfusible reclam, un bu-huuu profund i planyívol que repeteix de manera cadenciosa i s’escolta a llarga distància (fins a quatre quilòmetres), i que utilitza per marcar el seu territori. Cada individu té un udol específic que el permet identificar individualment. Contràriament al que es pensa, el gran duc pot romandre actiu també durant el dia i és relativament habitual començar a sentir-lo entre febrer i març al capvespre, molt abans que es faci fosc.
El duc és una espècie seminidífuga. Quan neixen, els polls no són capaços d’abandonar el niu (com farien els d’una espècie nidífuga), ni tampoc s’esperen fins a ser capaços de volar (com farien els d’una espècie nidícola), el seu estat de desenvolupament no ho permet i romanen prop del niu. La posta del duc és molt primerenca, aquests polls ja poden formar parella i preparar la reproducció el següent hivern d’haver nascut.
Quan vola mostra unes ales exageradament amples i arrodonides, que desplega com dues mantes silencioses per fer llargs planatges per les seves àrees d’espai vital, sense que les preses l’arribin a sentir fins que ja és massa tard.
El seu aliment principal són el conill, els rosegadors i tota classe d’aus; en aquest sentit són aliats de la natura i totes les rapinyaires nocturnes estan estrictament protegides per la llei. Després de digerir les preses, regurgiten per la boca una pastada amb les restes indigeribles (majoritàriament pèls, ossos, dents i les parts dures dels insectes), que s’anomenen egagròpiles, que permeten estudiar la seva alimentació i les espècies de la zona, i l’acumulació de les quals permet localitzar-ne els nius.
És una de les poques espècies amb capacitat de caçar eriçons, que malgrat que es cargolen sobre ells mateixos i es converteixen en una bola, no poden escapar de les grans urpes del duc, que es menja tot el cos i deixa la pell buida amb les punxes.
Dita: Per la Mare de Déu, el duc petit ja fa mèu-mèu
