Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Opinió
Ferran Vives i Recasens
Fa prop d’un mes es van convocar eleccions espanyoles pel pròxim 29 de novembre. L’actual president va prendre la fulminant decisió d’avançar les eleccions. D’aquest fet, a molts ens va sorgir una pregunta essencial: Ha escollit bé Pedro Sánchez? Francament, la qüestió veritable no hauria de ser aquesta, sinó que és… Quin altre moment hauria estat millor?
El dia que es van convocar eleccions plovia molt i em trobava esmorzant al bar Monterrey. Vaig poder veure en directe com la gent deia la seva. Algú comentava: “Muy bien eso de convocarlas! Pues yo estoy entre el PSC o Rufián, ellos son el voto útil contra la extrema derecha aquí”. Algú altre responia «Quina mandra que em facin votar ara! Estic fins als collons; o l’Orriols (que no es presenta a les generals), o el Rufián, són els únics catalans que he vist criticar les salvatjades del burka i l’islamisme radical». Sembla que hi havia dubtes sobre si la decisió era bona, malgrat tot, a les esquerres ens afavoreix, està demostrat.
Els veïns de Sarrià Sant Gervasi i la ciutadania en general estem cridats a les urnes. De fet, centrant-nos en el nostre territori, veiem que el socialista pot guanyar a Sarrià. L’argument és que l’última vegada ho va fer. En l’àmbit de districte la gent va preferir Feijóo, però al nostre barri no. Tinc ganes de passar la nit electoral amb els companys apoderats d’altres partits al col·legi de sempre.
Defenso que els socialistes han pres el camí correcte. Això no ho dic jo, ho diu la recerca. Hi ha un estudi base que demostra que s’ha fet bé. Per això us convido a mirar la situació amb objectivitat. Us vull convèncer que s’ha pres una bona decisió i us vull persuadir a les persones progressistes perquè voteu, sobretot les que tingueu dubtes! Hi ha partida. El votant de dretes, malauradament, sempre «fitxa» el dia de les eleccions.
L’autoritat intel·lectual de la Dra. Schleiter i la Dra. Tauts va demostrar que les eleccions avançades, en un moment oportú i amb bones perspectives, poden arribar a suposar un avantatge de 4 a 8 punts percentuals pels partits governants, a diferència d’unes eleccions ordinàries. A la vegada, també van demostrar que la figura presidencial sobreviu al 75% de les eleccions extraordinàries, front un 49% de les ordinàries.
El “Presidente” ha fet una cosa que es coneix com a «political surfing». Bàsicament, s’ha «pujat a l’onada»; i, quan acostumen a fer-ho els polítics? Quan es compleixen un seguit de causes: la primera, el temor que la situació empitjori, es compleix! La segona, un èxit polític, ja sigui internacional, simbòlic… potser no va poder aprovar els decrets de l’habitatge, però la gent va veure que hi havia la voluntat real de fer alguna cosa després del drama de l’Olga, la Maricarmen i tantes altres. La tercera, una popularitat alta del líder, potser en aquell instant precís no, però històricament l’esquerra sempre reverteix tendències i guanya o mobilitza vots en campanya.
La investigació de Petra i Margit exposa que els governs poden sortir beneficiats per quatre mecanismes principals. En primer lloc, la selecció del moment, el govern té informació privilegiada de l’estat del país i les pròpies expectatives. També el científic social Alastair Smith explica perfectament la voluntat de convertir suport públic en escons abans d’un probable deteriorament (és el cas), una crisi prevista o possibles mesures impopulars (esperem que no siguin les raons).
En segon lloc, i accentuant-ho en sistemes multipartidistes com el nostre, quan agafa l’oposició desprevinguda. S’aprofita la desorganització o divisió dels partits rivals per controlar el missatge. Sembla que a Génova no ha agradat massa l’avançament, i a Junts encara menys. Tenen menys temps per coordinar-se, corregir conflictes o substituir lideratges: Feijóo és dèbil dins el PP, amb Ayuso trepitjant-lo, i entre l’electorat de centre, que prefereix la moderació de la Moncloa, sobretot quan compra desesperadament el discurs d’un Abascal que no para de créixer. La imprevisibilitat ha jugat a favor del govern de coalició.
En tercer lloc, i aquí abunden molts «papers»: l’avantatge del vot retrospectiu. En comportament polític, està molt assentat el creixement econòmic com un dels predictors més consistents del vot en unes eleccions. L’executiu es beneficia de les dades econòmiques favorables més recents, i només cal mirar qualsevol informe rigorós per observar com l’estat espanyol s’està convertint en un dels motors d’Europa. Els calés que tinguin els habitants a la butxaca pesen i compensen molt més que qualsevol altre element.
En quart lloc, un benefici pràctic, el control de l’agenda (agenda-setting). Uns comicis sempre s’acaben convertint en un referèndum sobre un tema; quan aquest afavoreix el govern… guanya. Es limita el temps perquè sorgeixin nous problemes o perquè els altres imposin altres marcs interpretatius. De què aniran aquestes eleccions? Doncs d’habitatge. Les vagues i concentracions als carrers sembla que mantindran tenir un sostre digne com a problema central, les enquestes també confirmen això. Qui se’n recorda de l’ombra de corrupció de la cúpula de Ferraz? O de la desastrosa gestió de l’onada d’immigrants en situació irregular a Ceuta i nefasta relació exterior amb la monarquia autoritària marroquina? La gent som així, pensem només en l’últim que ha passat.
Alguns poden contraargumentar que l’última vegada que es van avançar eleccions a Catalunya, amb el Molt Honorable Senyor President Aragonès, el partit governant va sortir mal parat. Però la literatura ho contempla, aquelles eleccions eren diferents, es tractaven d’unes «eleccions de supervivència», aquelles en què el govern preveu una derrota i limita pèrdues abans que la situació vagi a pitjor, recordem que la sequera posava en perill un element tan bàsic com tenir aigua corrent. També entraven en la categoria «eleccions per fracàs parlamentari», les que es convoquen per pèrdua de suports, ruptura del bloc governant o incapacitat legislativa; recordem que els Comuns van votar en contra dels pressupostos. En aquests casos les previsions sempre són negatives.
A primera vista podria semblar que unes eleccions sempre són incertes, i és veritat. Emperò, l’acadèmia accentua la imprevisibilitat en les «eleccions de crisi externa o institucional», després de casos excepcionals d’escàndols, guerres o conflictes territorials, com les catalanes del 2018 després de l’article 155. I també les «repeticions electorals», per prerrogativa constitucional, com les del 10 de novembre, després d’un 28A, del 2019 i les del 26 de juny, després d’un 20D, on la coalició de Sánchez amb Albert Rivera no va arribar al mínim, l’any 2016.
És cert que també tenim d’exemple concret de totes les eleccions que va avançar Artur Mas, 25N de 2012 i 27S de 2017, on la jugada li va sortir francament malament, perdent sempre escons a favor d’Esquerra Republicana i la CUP. Aquesta objecció és comprensible, ara bé, els mateixos politòlegs avisen del risc que els votants interpretin l’avançament com una maniobra interessada per obtenir guanys immediats; recordem Jean Chrétien al Canadà.
La conclusió, per tant, és ben sòlida i senzilla: Sí, Sánchez ha fet una tria excel·lent, però només si dirigeix el calendari i el context li és favorable. Si ho comparem amb l’última vegada va quedar clar: li va sortir bé, el juliol de l’any 2023 se’l va percebre com un governant sensible a l’opinió pública i que vol evitar bloquejos, té la legitimitat i té la capacitat. Els especialistes expliquen que quan s’avancen unes eleccions a prop de la data prevista, la satisfacció amb la democràcia no disminueix, per tant, és una decisió compatible amb l’ètica i els valors. Els qui creiem en la justícia social i volem llibertat per Catalunya podem guanyar i frenar el feixisme a les Corts!
