Opinió
Max Sierra
Els últims mesos han estat especialment convulsos als Estats Units d’Amèrica. En principi, quelcom lògic en un any en què hi ha un context electoral a l’horitzó. Però, si revisem l’hemeroteca, fa només dos mesos el candidat del partit demòcrata era el president Joe Biden, que veia com Trump li duplicava l’avantatge en les enquestes. Tan sols dos mesos. Doncs bé, amb l’estiu pel mig, han succeït un conjunt de canvis molt transcendents que han trastocat l’escenari polític americà. Cal recordar, però, el moment en què comença aquesta cadena d’esdeveniments i el seu ordre, que ens han conduït a una situació poc esperable i ben diferent de la de fa seixanta dies.
En primer lloc, el 28 de juny. Dia en el qual va tenir lloc el primer debat electoral de les eleccions als EUA del pròxim 5 de novembre. Entre el candidat republicà, l’expresident Donald Trump, i el president dels Estats Units i aleshores candidat del partit demòcrata Joe Biden. La debilitat del comandant en cap era evident, però, així i tot, aquest es resistia a deixar de ser el candidat a la reelecció. Biden va ser humiliat per un Trump que es veia de nou a la Casa Blanca per la via ràpida.
«El 28 de juny Biden va ser humiliat per un Trump que es veia de nou a la Casa Blanca per la via ràpida»
En segon lloc, el 13 de juliol, amb l’intent d’assassinat de Donald Trump. Fet d’immensa gravetat que va disparar al magnat als sondejos i enfonsar més a Joe Biden. A part de l’augment del suport a Trump, va provocar crítiques al govern estatunidenc per la gestió dels serveis secrets, fet que va comportar la dimissió de la directora.
En tercer lloc, el 21 de juliol. Dia en què Joe Biden va fer pública la seva renúncia a la reelecció, mantenint-se fins a final del mandat com a president, tot anunciant el seu suport a la vicepresidenta Kamala Harris per a optar a la presidència en el seu lloc.
«El 23 d’agost es va passar de la frustració i la resignació amb Biden, a la il·lusió i l’esperança amb Kamala Harris»
Finalment, el 23 d’agost, quan Harris va ser designada oficialment candidata demòcrata, juntament amb el governador de Minnesota, Tim Walz, candidat a vicepresident. Tot això en la convenció demòcrata, que va ser una autèntica celebració. Després de passar en poques setmanes de la frustració i la resignació amb Biden, a la il·lusió i l’esperança amb Kamala. A la convenció hi van assistir tots els pesos pesants del partit. Els Obama, els Clinton, Pelosi, van donar un suport explícit i rotund a la vicepresidenta i candidata en els comicis presidencials, que va ser aclamada i es va donar diversos banys de multituds al United Center de Chicago. Lloc on també es va agrair la feina feta a Joe Biden, qui tancarà una etapa de cinquanta anys en política havent passat pels càrrecs més rellevants de poder als EUA, fins a arribar a ser el líder del món lliure. Encerts i errors han acompanyat la trajectòria del noi de Delaware, que va començar amb vint-i-vuit anys una carrera política que ha estat plagada d’encerts i errors, però a qui la història absoldrà per haver estat més de cinc dècades al servei dels nord-americans.
Tot aquest desencadenament de fets ens pot fer reflexionar de com pot arribar a canviar el panorama polític en un període breu de temps, i condicionar així, el futur de la primera potencia mundial, i en conseqüència, el de la resta del món, per extensió. En societats cada vegada més liquides i abocades a l’èpica, ja no hi ha pronòstic capaç d’apropar-se al que pugui passar el primer dimarts de novembre. Serà llavors quan els estatunidencs escolliran el seu 47è president, o presidenta.
