Poesia
Roser Díaz
“On crema al sol, on no hi ha ombra,
on s’encenen les ànimes dissolutes,
i on ventegen i ululen les palmeres,
enllà endins de la por,
on marxa la vida per guanyar-se,
on l’oblit no només és el passat, si no el present,
trontolla un somriure d´infant.
Se l’hi esmunyia una llàgrima al dir-me adéu.
Avui, potser serà un home,
no sabrà res de mi,
potser la cortina de l´oblit m’afavoreix,
pensarà que el seu pare es un triomfador
I que viu molt bé, a la terra del nord,
on tothom s’arrisca per entrar-hi.
Pensarà que potser té altres fills, que saben llegir i escriure,
que tenen roba i menjar.
Pensarà que no recordo la seva mirada suplicant e innocent.
I jo aquí atrapat entre el no res, per sobreviure,
escanyat per una societat en la que ni tan sols existeixo.
Fariseu, venedor de fum,
a tots els meus vaig dir que tornaria.
No hi ha preu per la por,
pel valor, per l’esperança ,
En un món nou, en una nova vida.
Paradís humà. Somni inexistent.
L’ànima, ofegada en un mar inhòspit.
El cos, dolgut mil ferides en el cor.
Per ells, pels que creuen em mi,
pels que encara estic viu i no sóc un record,
per aquells que em veuen com un heroi,
per tots els que en quedat enrere.
Busco un miracle i la sort
que no te aquesta drecera.
Exhaust i perdut la força i el valor.
Passa el temps, tot hi canvia .
Ara soc un indigent
sense casa, sense sostre.
sense feina ni aliment.
Rodo pels carrers
cap cot, en veuen sense mirar.
recullo i venc la ferralla
per sobreviure i menjar.
Sense pensar més camina solitari.
Per ell el Déu, ja no té ni santuari.
No hi ha demà, només un mal passar.
No té una llar, i trepitja el carrer,
Menjant el que pot i dormint al caixer.
On crema el sol, on no hi ha ombra,
torna cada nit i la seva ànima és lliure.
I quan s´amaga el sol d’aquesta ciutat,
en el seu somni llueix més fort que mai
el sol de la terra que vaig deixar enrere,
perquè en el seu record, no hi ha mai ombra. “
Reportatge de El Jardí a refugiats als nostres barris
