arts i lletres
Marina Barraso
Caièu, fulles; caièu, fulles,
que ja s’acosta Nadal
i el cor el vol nû i glacial […]1
Joan Maragall constitueix una figura cabdal dins la poesia modernista del canvi del segle XIX al XX. Formava part de la intel·lectualitat de la Barcelona de la Renaixença i va projectar les seves idees modernistes mitjançant el Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya i la seva extensa obra literària.
Maragall va néixer al carrer de Jaume Giralt, al barri de Santa Caterina de Barcelona, on va passar part de la seva infantesa. Durant la seva joventut, el poeta freqüentava el Liceu i l’Ateneu Barcelonès, i es relacionava amb escriptors com Josep Yxart, Joan Sardà i Narcís Ollé. També compartia tertúlies culturals amb Antoni Roura, Josep Maria Lloret i Josep Soler i altres companys d’estudis: s’autodenominaven “El Círcol”.
Després de viure a diferents pisos de l’Eixample, Maragall i la seva esposa, Clara Noble, van instal·lar-se al barri de Sant Gervasi, al carrer Alfons XII, número 79. L’habitatge era una torre amb jardí i estava situada al mateix carrer on vivien els sogres del poeta i molt a prop del carrer Brusi, a prop de la casa d’Antoni Brusi, propietaris de el Diario de Barcelona.
Amant de la naturalesa i la bellesa, Joan Maragall menyspreava les convencions socials i els valors de la societat a la qual pertanyia: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l›educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries». En aquest sentit, els seus articles tenien una clara intenció pedagògica cap a la burgesia barcelonina, a qui considerava mancada d’inquietuds culturals.
En la temàtica de l’obra de Joan Maragall, hi tenien també cabuda tots els motius eterns de la poesia: l’amor, la natura, el cant a la terra i a la pròpia ciutat, l’espiritualitat i les tradicions. A través d’un lirisme directe i expressiu i de la influència dels corrents vitalistes i decadentistes, Maragall va endinsar-se en la recerca de la regeneració vital i d’una religió lliure, romàntica i estètica.
L’obra de Maragall, doncs, representa una ruptura ideològica i literària amb la generació prèvia, dinamitzant i simplificant la llengua. D’aquesta manera, va consolidar la seva teoria de la paraula viva, que reivindicava una major llibertat en les tècniques, en els recursos lingüístics i en els procediments retòrics.
En les nits de Desembre— tant llargues!—
entre’l vent i invisibles remors,
que n’hi caben de vols d’angels
en els somits dels pastors!
Van els angels per la terra
i pel cel les resplandors.1
El llegat material de Joan Maragall es troba encara al cor del barri de Sant Gervasi, a l’Arxiu Joan Maragall. Allotjat a l’antiga casa familiar del carrer Alfons XII, s’hi conserven els escrits originals i la biblioteca personal d’un dels poetes més destacats i influents de Catalunya.
Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova.
prò al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova.1
1 Nadal, Joan Maragall. Poesies, 1895
