Cultura
Manuel Castellet
Mercè Rodoreda va viure gairebé 75 anys, iniciats a l’arcàdia de Sant Gervasi el 10 d’octubre de 1908 i acabats a la rudesa de les muntanyes d’alzines sureres de Romanyà de la Selva. “A casa meva hi havia dues persones genials: la meva mare i el meu avi”, explicaria a Montserrat Roig.
75 anys que la portaren per la Guerra Civil, però, potser sobretot, per la catalanitat i l’amor per la llengua catalana que li imbuí l’avi Pere Gurguí, a Roissy-en-Brie −a l’est de París−, on inicià una relació amorosa amb Joan Prat, més conegut pel pseudònim d’Armand Obiols (havia deixat a Barcelona el seu marit −oncle per part de mare− i el seu fill, Jordi, d’encara no deu anys). Just abans d’haver d’abandonar Sant Gervasi, va publicar la seva primera novel·la, Aloma, amb fort contingut autobiogràfic, on hi desfilen els amors, les passions literàries i humanes, l’ésser mitificat −el seu marit−, l’odi.
Fugint dels nazis, marxaren els dos amants cap a Llemotges i Bordeus, per retornar a París l’any 1946, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Època turbulenta, de molts contactes, de moltes il·lusions, de molta poesia, però de problemes de salut i nul·la producció narrativa. Potser per això s’inicià en el camp de la pintura, influenciada per Picasso, Klee i Miró. L’obra literària narrativa, que havia brillat amb Aloma, la va poder reprendre a Ginebra, on es va instal·lar l’any 1954: La plaça del Diamant (1962), El carrer de les camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967) i Mirall trencat (1974) −acabada ja a Romanyà de la Selva− la consagraren com la gran escriptora que és i que va començar a ser traduïda a una àmplia diversitat d’idiomes.
Mercè Rodoreda feu diversos intents de tornar a Barcelona i, concretament, al seu Sant Gervasi −va arribar a comprar un pis al carrer de Balmes, just davant de la finca on va viure de petita i de jove, ara convertida en un aparcament privat de cotxes−, però no s’hi trobava bé i, d’alguna manera, Romanyà de la Selva va substituir Barcelona com un lloc nou de reclusió, de contemplació i d’identificació amb la natura, amb les flors que tant van marcar la seva vida i la seva literatura.
Quanta, quanta guerra, publicada l’any 1980, és la culminació de la seva obra literària. Referint-se al protagonista de la novel·la, l’autora va escriure: “El dia que es mori, el ocells se l’enduran cap a les altures, apa, apa, els uns estirant-lo els altres empenyent-lo… El deixaran damunt d’un núvol barcassa enfistonat de llum de color de perla”. A ella, a Mercè Rodoreda, els ocells se la van endur cap a les altures el 3 de setembre de 1983, víctima d’un càncer al fetge.
En el seu testament, l’escriptora va nomenar l’Institut d’Estudis Catalans hereu de la propietat intel·lectual de la seva obra, i aquesta institució va crear l’any 1991 la Fundació Mercè Rodoreda, no només per gestionar els drets intel·lectuals de l’autora sinó també amb la finalitat de vetllar per l’estudi i la difusió de la seva obra, per a la qual cosa convoca anualment premis i borses d’estudi per a treballs i recerques vinculats amb la persona i l’obra de la més destacada ambaixadora de la literatura catalana contemporània.
(La casa on va néixer Mercè Rodoreda era al carrer de Sant Antoni, actualment carrer de Manuel Angelon, cantonada amb el carrer de Pàdua.)
