Salut
Neus Mestre i Marc Talló
A aquestes altures de la pandèmia ja sabem que la infecció del SARS-CoV-2 pot manifestar-se de diverses maneres: des de no presentar símptomes fins a tenir complicacions que requereixen hospitalització. Això implica que la manifestació de la malaltia no és informativa sobre qui n’està infectat i, per tant, l’única manera de saber-ho és mitjançant tests.
De segur que molts de vosaltres heu sentit a parlar dels tres tipus de tests que ens informen si hem estat en contacte amb el virus, però en què consisteix cada test i quines diferències hi ha entre ells? Quan el virus entra al nostre organisme, ja sigui pel nas, boca o conjuntiva dels ulls, infecta diferents cèl·lules del nostre cos i fa que treballin per al seu benefici: llegeixen el material genètic del virus (l’ARN), el copien i produeixen les proteïnes que necessita per encapsular aquest ARN i interaccionar amb l’exterior.
Per saber si estem infectats pel virus hi ha dues opcions: identificar les proteïnes del virus o el seu material genètic, l’ARN. La tècnica més fiable és la que identifica l’ARN. Per aconseguir-ho, però, calen bastants passos: primer de tot, un frotis de la boca i el nas (on hi ha el virus), i després, la inactivació del virus, així com l’extracció de l’ARN, tant del virus com el nostre. Aquest pas és molt important, ja que en el frotis tindrem restes cel·lulars, proteïnes i altres molècules que no ens interessen. Un cop tinguem l’ARN, cal copiar-lo en forma d’ADN en un procés que s’anomena retrotranscripció i, finalment, es duu a terme una tècnica anomenada qPCR. Aquesta tècnica es basa a identificar un fragment del material genètic víric i multiplicar-lo per poder obtenir un senyal quantificable. Si una persona té el virus, detectarem aquest fragment víric i, per tant, n’obtindrem un resultat positiu. Si no tenim el virus, no es multiplicarà el fragment i, per tant, n’obtindrem un resultat negatiu. Aquesta tècnica és molt fiable, però, en tenir tants passos, pot ser que algun no funcioni. Per evitar arribar a un resultat incorrecte, també s’identifica ARN humà com a control, ja que tots el tenim. Si al final de la prova no es pot detectar, voldrà dir que algun pas no ha funcionat i que, per consegüent, el resultat és no-conclusiu.
L’altre test per saber si tenim el virus s’encarrega de detectar-ne les proteïnes i és el que coneixem com a test d’antígens. Els antígens són les proteïnes de la superfície del virus que poden ser reconegudes pel nostre sistema immunitari. Aquest test comença igualment amb el frotis, que es barreja en una solució aquosa que separarà les diferents parts del virus, i posteriorment aplicarem aquesta solució a un dispositiu (com si es tractés d’un test d’embaràs). Els diferents resultats d’aquest test s’obtenen en forma de ratlles: una ratlla control per saber si la mostra està bé i una ratlla on es reconeix l’antigen. Per tant, si veiem una ratlla, ens indica que és un resultat negatiu; dues ratlles, que es tracta d’un resultat positiu; i si no en veiéssim cap, seria no conclusiu. L’aspecte positiu d’aquest test és la seva rapidesa, però, per contra, és menys fiable que el de la qPCR. Aquest tipus de tests han generat molta controvèrsia, ja que van arribar partides que no funcionaven. És a dir, que donaven com a positiu persones que no havien passat el virus.
Per als dos tests, és essencial la feina ben feta del personal d’infermeria, que han de caçar els virus quan fan el frotis. El mes que ve us explicarem el tercer tipus de test, que no ens indica el present, sinó el passat.
