Relats de Confinament
Eduard Reig Palau
Dissabte passat, eren quarts de deu i marxava carrer Major de Sarrià avall. Feia el mateix trajecte que porto fent tota la vida, de fet, el mateix camí que feia quan havia d’anar a classes. Vaig arribar a l’escola, però era dissabte i ja no sóc un nen, així que no era per a estudiar. Tanmateix, seguíem (i seguim) d’estat d’alarma i les classes no tornaran fins al setembre. Però aquests mesos no són un temps perdut, no són un trimestre llençat a la paperera. Soc professor i tinc les meves responsabilitats, soc ciutadà i tinc els meus deures. I l’escola no és només un lloc per a fer exàmens, és un punt de reunió de valors i de gent que com jo, entén que durant aquesta hora fosca és quan més brilla la llum, la llum que neix de la fe.
Érem els que érem i ja de bon matí vam començar a cooperar, uns preparant capses de cartró, altres organitzant taules o marcant amb esparadrap a terra la “distància social”, un assegut amb paper i bolígraf a la mà, llest per calcular en números la solidaritat. Com que érem forces i les tasques estaven ben repartides, un noi i jo mateix vam moure’ns als supermercats. «És dissabte i a Sarrià és quan se surt a comprar», vaig comentar-li. I si bé al principi la gent entrava i sortia del supermercat endormiscada, de mica en mica, vam anar omplint la capsa de cartró que portàvem fins a fer cinquanta quilos.
De què l’omplíem? De solidaritat en forma de pasta, arròs, llet, galetes, oli, tonyina i tants altres queviures. El motiu? Ajudar a qui menys té, o sigui, a qui més necessita. Perquè és durant aquests temps de pandèmia, que el món d’abans sembla esfondrar-se, quan veiem el veritable caràcter de cadascú de nosaltres. Fa molt temps que vaig aprendre que no serveix de res queixar-se, que la crítica perquè si és estúpida, que la gent és molt diversa, amb idees molt diferents, amb moltes maneres d’expressar-les, però que l’ajuda d’uns amb els altres és l’única acció veritablement transformadora.
Amb la capsa plena vam tornar cap a l’escola. A l’entrada de Vergós, rere la mascareta i sota aquell sol que picava com un cop de puny, em vaig marejar. Tot i que, no vaig tenir gaire temps a lamentar-me’n, perquè tot d’una els quilos de solidaritat van començar a fluir cap a nosaltres. A les onze suàvem vora nou-cents quilos, i a quarts d’una ja carregàvem dues tones. Els que ho havien organitzat se’n feien creus i s’exclamaven incrèduls. Bé, per ser honestos, tots menys el meu amic. Un amic al qual admiro perquè mai ha perdut la fe, perquè allà on els altres ens hem rendit, ell sempre ha perseverat i perquè si jo semblo molt, però en realitat sic ben poca cosa, ell, esprimatxat i dòcil com és, té una voluntat que ni una pandèmia acoquina. Per això l’estimo i per això el vull a prop meu.
Com deia, a quarts de dues s’acabà el Gran Recapte organitzat per l’escola Reial Monestir de Santa Isabel i els més intrèpids carregaren la furgoneta i es llançaren a proveir les més de dues tones d’aliments allà on més les necessitaven; a les Germanes de la Caritat, als menjadors socials del Raval. Perquè cal repetir-ho tantes vegades com sia necessari, hi ha molts que hem passat el confinament avorrits a casa, fins i tot, molts us haureu inflat a sèries, a pel·lícules, els més cultes a llegir llibres i els més privilegiats, haureu pres el sol als balcons, a les terrasses, als jardins amb piscina.
Però hi ha molts altres que han dormit al carrer, a Sarrià prop de seixanta, i a Barcelona, aquesta ciutat que tan maca i tan activa és quan tot rutlla, milers s’han quedat sense feina, sense un àpat que emportar-se a la boca, vivint famílies senceres en habitacions de deu metres cúbics que ni tan sols tenen una finestra. I a mi em van educar per ser valent, o sigui, per no amagar-me quan van maldades, sinó a sortir en ajut de qui més ho necessita, sigui qui sigui. Així, sense pensar-ho, sense calcular-ho. I de sobte, s’obra el miracle.
