Cultura
Roser Díaz Martín
El passat dia 29 de setembre, a l’espai Calassanç de l’escola Pia Balmes es va fer la presentació del llibre Les cacatues no saben estimar, de l’escriptor Àlex Roca-Cusachs Coll, editat per La Vocal de Lis.
El pròleg de la presentació el va fer el seu amic Manuel Brugarolas Masllorens, premi Òmnium Cultural de Teatre i company de l’autor des de la infantesa. El lloc va ser escollit amb cura perquè representava un espai de «records i memòria» dels temps d’estudiant molt potent, per Àlex Roca-Cusachs. El llibre és una exquisida radiografia de la societat barcelonesa de la postguerra tardana on tot allò que defugia l’ordre establert s’emmascara com «malaltia o desviació.»
És una novel·la moderna, un estudi psicològic acurat d’un personatge molt humà dins d’un món encotillat. El punt de partida és un fet real que es distorsiona mitjançant la ficció per resultar una història molt allunyada de la perspectiva inicial. L’autor, professionalment, ha estat cap de la unitat d’Hipertensió de Cirurgia Interna de l’Hospital de Sant Pau, però durant tota la vida s’ha sentit seduït per l’escriptura. Per això, quan es va jubilar, va entrar a l’escola d’escriptura de l’Ateneu, on va rebre els paràmetres per crear una obra interessant amb un llenguatge acurat i oportú.
La professió de metge traspua en la seva escriptura
És una novel·la addictiva, amb un conflicte en el nucli de la temàtica que capta l’atenció del lector. Ens diu l’autor, que escriure li dona l’oportunitat de crear un món fictici on els personatges es mouen i discorren per una història que en aquest cas és un profund estudi psicològic de les dones d’un determinat moment i d’un determinat estament social: la segona meitat del segle XX i la classe benestant barcelonina.
La seva professió de metge li ha donat la possibilitat de conèixer les reaccions humanes i això traspua en la seva escriptura. Per extremar més les situacions col·loca enfront del personatge central, una dona ofegada pels perjudicis, a una altra dona més jove, que representa la nova visió del món de finals del segle XX. De l’antagonisme d’ambdues mentalitats, surt el títol. «Les cacatues», diu la protagonista referint-se a ella mateixa com una persona fora de temps, «no saben estimar». Potser si hagués viscut trenta anys després, aquesta dona no seria una cacatua sinó una àliga.
