Intel·ligència emocional és parlar de Daniel Goleman

Si volem parlar d’intel·ligència emocional (IE) hem de parlar del psicòleg americà Daniel Goleman, que la defineix com “la capacitat de ser conscients de les nostres pròpies emocions i l’impacte que tenen en tot el nostre entorn, especialment en la nostra vida afectiva.” Així mateix, la IE és “la facultat de controlar i regular adequadament les nostres emocions, fent ús d’importants habilitats socials com l’automotivació i l’empatia.” És a dir, la IE és la part de la intel·ligència encarregada de controlar i gestionar les nostres emocions amb la finalitat de poder adaptar-nos millor a l’entorn. D’altra banda, un individu amb una elevada intel·ligència emocional sap com se senten els altres i, fins i tot, pot aprofitar els sentiments d’aquests en benefici propi i aconseguir convertir els seus punts febles en punts forts o, almenys, invalidar-los.

Segons Goleman, les dimensions de la IE són la consciència d’un mateix, l’autoregulació, l’automotivació, l’empatia i les habilitats socials. No obstant això, altres autors han afegit algun component més a la IE. Per exemple, Reuven Bar-On divideix la IE en cinc components: el component intrapersonal (comprensió emocional de si mateix, assertivitat, autoconcepte, autorealització i independència), interpersonal (empatia, relacions interpersonals, i responsabilitat social), adaptabilitat (solució de problemes, prova de la realitat i flexibilitat), el maneig de l’estrès (tolerància a l’estrès i control d’impulsos) i, finalment, estat d’ànim en general (felicitat i optimisme).

D’altra banda, les emocions, això és, el que sentim davant les diferents situacions i com hi reaccionem, tenen tres components. Un és el fisiològic, que seria la resposta del nostre cos en termes físics (augment de la taxa cardíaca, de la pressió sanguínia, tensió, sudoració…). El segon component és el conductual: com ens comportarem, com reaccionarem davant aquesta situació. Finalment, hi ha el component cognitiu, que és el més important en relació amb la IE, ja que és el que interpretarà el fet com a positiu o negatiu. El veurem més clar amb un exemple. Imaginem dues situacions ben diferents: passejant una nit, ens ataquen tres atracadors, o, passejant una nit, ens trobem amb un amic molt estimat que donàvem per desaparegut. Les nostres reaccions fisiològiques seran les mateixes i, probablement, també ho serà el nostre comportament: augmentarà la nostra taxa cardíaca, ens emocionarem, cridarem, ens emportarem les mans al capdavant o plorarem. Però què ens farà diferenciar clarament aquestes dues situacions? La nostra cognició.

Les emocions són mecanismes de defensa: totes i cadascuna d’elles ens ajuden a protegir-nos, per això no podem parlar d’emocions positives i negatives, encara que sí que hi ha emocions agradables i desagradables. Les emocions ens ajuden també a controlar els nostres actes, a prendre decisions de manera adequada i, per tant, a “predir el futur”, perquè gràcies a elles sabem com i quan podem dirigir-nos a segons qui, i és per això que diem que són mecanismes de defensa. També ens ajuden a conèixer-nos a nosaltres mateixos (ens diuen què pensem, què sentim…) i als altres. Si les escoltem, aprendrem també a canviar la nostra vida cap a una vida més plaent. Finalment, les emocions ens serveixen també per ajudar la nostra memòria a fixar els esdeveniments a llarg termini, ja que, a major emoció percebuda, més es fixarà aquella situació en la nostra memòria.

Mertxe Fernández és psicòloga clínica