Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Actualment l’ombú o bellaombra és considerat un arbre, però la seva estructura interna mancada d’anells de creixement no és llenyosa, la qual cosa evidencia una major semblança a una planta herbàcia que a un arbre. Els seus gegantins i recaragolats troncs, així com les arrels, són carnosos i esponjosos, a causa del gran volum d’aigua que contenen. Aquesta condició no els fa aptes com a combustible ni per fer talles de fusta. El seu port escultòric captiva totes les mirades.
L’ombú o bellaombra (Phytolacca dioca)
L’ombú o bellaombra és una espècie de creixement ràpid i molt longeva. Es caracteritza per tenir una base molt ampla amb gran part de les arrels visibles que s’entortolliguen al voltant dels troncs i creen espectaculars formes artístiques. La soca pot assolir l’excepcional xifra de 18 m de diàmetre. Els ombús presenten un eficaç sistema per combatre la sequera. Els troncs i les arrels contenen un 80 % d’aigua, la qual cosa determina l’esponjosa estructura de la seva «fusta», que es manté sempre verda i permet a l’arbre sobreviure en entorns eixuts i de poca pluviositat. Aquesta particularitat, afegida a la saba tòxica que excreta l’arbre, li atorga una eficaç immunitat front tota mena de paràsits.
L’ombú pot assolir els 15 m d’alçària i desenvolupar una gran capçada amb fulles el·líptiques i alternes de color verd brillant, d’uns 20 cm de llarg. En els exemplars joves el nervi central de les fulles és de color rosa o vermellós. Les fulles són semi perennifòlies i cauen o es mantenen a l’arbre en funció de la climatologia. Les flors són dioiques, amb els dos sexes situats en arbres diferents, que apareixen en forma de raïms de color blanquinós situats a l’extrem d’unes tiges. El fruit és una baia de color grogós que, quan cau, embruta el paviment.
Constitueix una espècie molt resistent al foc i al vent i té una capçada molt frondosa que projecta grans ombres. A les planes pampeanes de Sud-amèrica, on el sol crema amb avidesa, l’ombra de l’ombú manté la humitat superficial del terreny adjacent. És una espècie molt soferta, que prospera magníficament a ple sol. A l’Argentina es considera un arbre sagrat.
Origen i distribució geogràfica
L’ombú és originari de les planures herbàcies subtropicals del sud del Brasil, Uruguai, Paraguai, Colòmbia i Argentina, però s’ha plantat arreu del món per la magnífica ombra que projecta, per la gran capacitat d’adaptació i resistència que té i pel seu atractiu port. Generalment, es desenvolupa com a espècie aïllada, però en alguns indrets de Sud-Amèrica s’hi troben agrupacions importants com l’anomenada «Isla de los Ombúes» o el «Monte de Ombúes de Rocha», que forma part de los «Humedales del Este», catalogats com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO.
Actualment, constitueix un arbre ornamental molt apreciat per vestir parcs i jardins de moltes ciutats. En 14 països, però, es considera una planta invasora per les escasses exigències de creixement que té.
El nom
A les regions natives de Sud-amèrica s’utilitza àmpliament el nom d’ombú, que prové de la llengua indígena Guaraní i significa bellaombra. A Europa també s’utilitza el nom del gènere, Phytolacca, que vol dir dues cases, en referència als peus masculins i femenins de l’arbre.
Usos
Les fulles de l’ombú tenen propietats purgants i el tronc i les branques, una gran varietat d’usos. Els gautxos de l’Argentina n’utilitzen les cendres per cicatritzar ferides, mitigar mals de cap i altres afeccions derivades de la insolació. Malgrat que no produeix llenya, les branques i els troncs secs i eixuts, reduïts a poca cosa, es poden cremar en períodes d’escassetat de combustible. L’amplitud de la base s’utilitza habitualment com a seient i per colpejar el cuir per estovar-lo. En la literatura de la regió on creix espontàniament, l’ombú apareix en molts passatges, poemes i cançons folklòriques.
