Explorar El Jardí
Maria Josep Tort
El vessant assolellat de la serra de Collserola acull un destacat conjunt de torres senyorials construïdes entre finals del segle XVIII i principis del XIX, com a residències d’estiueig de la burgesia barcelonina. Envoltades de jardins admirables, amb arbres centenaris i espècies arribades de terres llunyanes, aquestes torres constitueixen un patrimoni de valor inqüestionable. Una és la casa Rosés, i l’hem pogut visitar.
Història
L’any 1923, la família de banquers Rosés, va encarregar a l’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer (1889-1969) la construcció d’una casa unifamiliar situada a la part nord d’una parcel·la en pendent entre els carrers Sant Pere Claver i de Granados, que, comptava llavors amb una superfície de 4.000 m².
De 400 m² de planta, la casa es distribueix en dos soterranis, planta baixa, primer pis i àtic. Visible des dels carrers adjacents, s’enlaira imponent al bell mig d’un jardí dominat per grans pins i cuidats enjardinaments. L’arquitectura és sorprenent, especialment pel joc de teulats piramidals i, l’enteixinat de bigues de fusta treballades que sustenten el conjunt de voladissos.

És d’estil noucentista, un moviment cultural (1906-1925) que defensava l’ordre, la simetria, la claredat, la bellesa clàssica, la raó i, la mediterraneïtat, en contraposició al modernisme (1890-1910) que prioritzava la llibertat creativa, l’emoció, l’extravagància i l’ornamentació inspirada en la natura. El noucentisme, amb la seva passió per l’ordre i la bellesa, es va estendre també a l’art dels jardins, on l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí en va ser el principal impulsor.
Els copiosos costos de manteniment de la casa, es van fer insostenibles per a la família Rosés, fet, que va propiciar la seva marxa. Durant molts anys, la casa va quedar abandonada i posteriorment saquejada fins a l’any 1982, que la van comprar dos arquitectes i un advocat que procediren a la seva rehabilitació i transformació en tres unitats d’habitatges independents.
Fruit d’una futura reparcel·lació, la finca es va reduir a la superfície actual de 1.800 m2.
Els jardins
Situats en un terreny en pendent que s’obre als quatre vents de la casa senyorial, els jardins de la finca Rosés s’ordenen i s’integren al voltant d’un conjunt arquitectònic de terrasses, rampes, escales i talussos que dibuixen un seguit d’itineraris que ens permeten gaudir de cada racó del jardí. Un preciós laberint on l’arquitectura i el paisatge s’agermanen amb harmonia.
Pel seu impacte visual, cal destacar el bosquet de grans pins blancs autòctons que s’enlairen més amunt dels límits de la façana posterior de la casa, dibuixant imatges d’una gran bellesa. Una composició vincula les capçades dels arbres amb l’arquitectura polièdrica dels diferents teulats, creant perspectives sorprenents que canvien segons el punt de vista.
També trobem enjardinaments de tall contemporani com el parterre de l’entrada entapissat d’heura, al voltant del qual s’arrengleren tanques vegetals de xiprer i evònim del Japó acuradament retallades que dibuixen un espai ordenat i elegant.
La presència d’entapissats vegetals que cobreixen els grans murs verticals de la finca constitueix un segell distintiu d’aquest jardí. Hi accedim a través d’una terrassa amb balustrades i columnes de tall clàssic. Les espècies protagonistes són, la buguenvíl·lia i la glicina, dues plantes enfiladisses amb gran poder d’ocultació i de coloració dels murs.
Un conjunt d’alts i esvelts xiprers, situats en un gran parterre de gespa sempre verda darrere la casa, evoquen la simbologia espiritual d’aquest arbre. El xiprer representa l’arbre de la vida espiritual, la unió entre el cel i la terra, i, tanmateix, l’arbre de l’acollida i del dol.

Altres espècies destacables del jardí inclouen els til·lers que ombregen diferents espais amb les seves ufanoses capçades, l’arbre de l’amor, les troanes, les alzines, el cedre, les mimoses, les iuques, els margallons, els pitòspors, etc. Un conjunt d’espècies autòctones i naturalitzades que conformen aquest excepcional mosaic botànic.
Finalment, cal destacar la presència d’un conjunt d’arbres de l’espècie Schinus lentiscifolia, poc habitual als nostres jardins, un dels quals, està catalogat com arbre d’Interès Local (0099-05-94). Emparentat amb el fals pebrer (Schinus molle), molt abundant al sud d’Europa pel seu port majestuós i resistència a la sequera, Schinus lentiscifolia és un arbret força menut, sovint amb aparença arbustiva, considerat una autèntica raresa botànica. Es tracta d’una espècie ancestral, originària de les àrees subtropicals i tropicals d’Amèrica del Sud, venerada per molts pobles de l’altiplà andí pels seus beneficis guaridors.
Acuradament cuidats, els jardins de la finca Rosés constitueixen una meravella en si mateixos i, alhora, estableixen amb la casa noucentista una perfecta sintonia. Un conjunt d’una bellesa singular que evoca l’encant d’un autèntic conte de fades.






