El Racó del Veïnat
Nuria Duran Sáez
Al cervell humà li agrada molt (moltíssim) la rutina, la certesa, la zona de confort, l’estabilitat. La diagnosi d’una malaltia, un divorci, el confinament obligat o un ERO, són exemples de situacions que ens poden generar incertesa, desconcert, inseguretat o por. Aquestes sensacions són normals, humanes, i necessàries per a la nostra supervivència. Però les hem de saber gestionar, racionalitzar i controlar. I és que l’ansietat és, simplement, una resposta fisiològica de l’organisme -com un tipus de mecanisme de defensa- que ens permet estar alerta per afrontar situacions d’amenaça. Com tot, una mica no és dolent. El problema està quan el temor, l’estrès, la tensió o la preocupació es converteixen en extremes, permanents o incontrolables.
Portàvem una vida rutinària. De cop, una amenaça: tots confinats. Estar tancat tants dies ens pot haver generat ansietat en alguns moments. Dos mesos després, el nostre cervell s’ha habituat a estar a casa, i aquí és on ara troba l’estabilitat, l’equilibri i la seguretat que busca. Però de sobte, comencem amb les fases del desconfinament. Situació contrària a la que s’ha hagut d’adaptar. Ara ja no ens genera tanta ansietat quedar-nos a casa confinats, sinó sortir-ne. Fase 0,5? Inquietant. Passejar amb la persona amb qui convivim, però no fer-hi esport? Encara més inquietant. Anar amb algú a fer un cafè a la terrasseta d’un bar, però no poder-se reunir a casa? Doncs sí, totes aquestes informacions incrementen la nostra inquietud, incertesa i desconcert. I això no ajuda.
Per tant, tothom tranquil. Totes aquestes sensacions són normals. No estem pirats, ni ens passa res estrany. Això sí que ajuda. Respirem profundament. Ara cal serenitat i, sobretot, valentia. Sortir una mica cada dia. Obligar el cervell a habituar-se a la nova normalitat d’aquesta fase (o subnormalitat, segons com es vegi). La por a contagiar-se o a contagiar algú dels nostres també és normal. Però calma. Complim amb totes les precaucions que considerem oportunes. I siguem responsables. Fem una mica d’esport cada dia, mengem sa, conversem molt amb els nostres (i amb els altres), obliguem-nos a somriure diversos cops al dia -que tot això genera endorfines (hormones de la felicitat) i dopamina-, desconnectem el cervell de les nostres preocupacions a l’hora d’anar a dormir.
Els fàrmacs són necessaris en casos concrets, sempre prescrits per un professional, però és bo prioritzar remeis més naturals, com el ioga, les infusions de valeriana, la llet calenta que ens encolomaven les nostres àvies, la meditació, etcètera. No estem tan malament. Estimem-nos. Cuidem-nos. Continuem sent valents. Els dies passen de pressa. Aprofitem-los per ser feliços.
