Gent del barri
Maria Antònia Font Fernández
Entre d’altres efemèrides, enguany se celebra l’Any Pedrolo. Tot i que va néixer a la Segarra (en concret a L’Aranyó), l’escriptor va viure bona part de la seva vida a Sant Gervasi. Ens trobem amb la seva filla, Adelais, al centre cívic Vil·la Urània, que encara no camina però ja gateja. La intenció és conèixer una mica el veí i indagar en la seva trajectòria literària de la mà d’una persona que l’ha conegut en la intimitat familiar. Per tant, l’entrevista és dual: parlen dues generacions de Pedrolos, la de l’escriptor i la de la seva millor representant.
Vostè va passar la infància a Sant Gervasi. Quins records familiars en destacaria?
Vaig viure al carrer Calvet, quasi a tocar de la Diagonal, fins als 20 anys. Llavors vaig aixecar el vol. I bé, fèiem el mateix que totes les famílies (riu). El pare sortia cada dia a passejar, anava a comprar la premsa… El que s’acostuma a fer, m’imagino.
I on escrivia, el seu pare?
Escrivia a casa. A més, era una persona molt metòdica: sabies a qualsevol hora del dia què estava fent i on. Tenia un temps per anar a caminar (sortia per Barcelona cada matí) i anava a veure les editorials, o les llibreries de vell… O simplement anava a fer un volt. Arribava a quarts de dues, a les dues es dinava i després es tancava al despatx fins a les dues de la matinada. Només descansava per sopar. I una tarda o dues anava al cinema. Mai va ser persona de bars, ni molt menys, sinó que escrivia, traduïa i llegia, sempre a casa.
Sortia poc, doncs.
És que, jo ho vaig saber més tard, però a casa nostra es va passar precarietat. Com que el meu pare no va voler escriure en castellà i no va voler col·laborar… És clar, tot això li va passar factura. De fet, per treure’l a dinar a fora l’havíem d’arrossegar!
Actualment hi ha cap membre de la família Pedrolo que visqui al barri?
No, jo fa 20 anys que visc a Palafrugell i sóc l’última Pedrolo. El pis del carrer Calvet era de lloguer, i per pocs mesos no el vaig poder llogar. El pare va morir l’any 1990, i els lloguers d’aquella època ja no eren barats. Aleshores vaig portar tota la biblioteca del pare, que eren 11.000 llibres, a Tàrrega.
Perquè… a Tàrrega també hi tenen una casa, no?
Exacte, la casa on va viure de nen i adolescent, i que ara la convertirem en un museu perquè es pugui visitar. Justament aquest migdia (16 de gener) n’he parlat a la presentació de l’Any Pedrolo.
Parlem de l’Any Pedrolo. Com va sorgir la idea de commemorar el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo?
Va ser una iniciativa de la Fundació Pedrolo, que vam crear el 2005 de manera totalment privada i sense pressupost (de fet, només existim com a pàgina web). Per tant, des de la Fundació no tenim recursos per organitzar activitats. Ara bé, encara que no hi invertim, les incentivem. Així és com vam reunir-nos amb Laura Borràs, que fins fa ben poc ha estat al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, per saber si des de la Generalitat es tenia la idea d’organitzar algun acte. La Fundació ja hi treballàvem des del novembre de 2016.
Per tant, la Fundació Pedrolo i la Generalitat han treballat de manera conjunta…
Sí, es pot dir així. Si la Generalitat no s’hi hagués avingut, la Fundació hauríem organitzat el nostre propi Any Pedrolo. El resultat hauria estat molt més senzill, amb moltes menys activitats, però l’hauríem dut a terme igualment. Val a dir que el 98 % dels actes que es faran van ser ideats des de la Fundació, però el pressupost el devem a la Generalitat.
Pensava que la Generalitat no s’hi voldria implicar?
Teníem prevista aquesta possibilitat, és cert. Com que en vida no va reconèixer la tasca del meu pare… Però per sort, la Laura Borràs és una molt bona lectora de Pedrolo. Igualment, comptàvem amb la complicitat de biblioteques i universitats.
La comissària de l’Any Pedrolo és la professora i escriptora Anna Maria Villalonga…
I de moment no ha cobrat res, ja que la Generalitat està intervinguda.
Quines activitats destacaria de l’Any Pedrolo?
Bé, el 2005 es va fundar a l’Aranyó el premi literari Set Lletres, que va precedit de set setmanes d’activitats (http://www.7lletres.cat/). Però enguany, amb motiu de l’efemèride, farem una activitat cada mes. O sigui, seran dotze activitats més la tretzena, la del lliurament del premi.
Hi haurà cap activitat a Sant Gervasi?
Que jo sàpiga no. Però em van arribant molt correus de biblioteques de la Xarxa interessades a portar l’exposició que l’any passat es va concebre per a Guissona. Aquí hi deu haver alguna biblioteca pública, també… A més, ben aviat es posarà en marxa un catàleg digital on es podran totes consultar les activitats (xerrades, adaptacions de contes, representacions de teatre…) i contractar-les directament amb els agents que les organitzen.
La producció literària de Manuel de Pedrolo és extensa…
20.000 pàgines. Per cert, gràcies a la Càtedra Màrius Torres, hem signat un conveni per digitalitzar tots els seus llibres, així com la correspondència. Al Castell de Concabella, a més de l’espai permanent d’exposició, hi ha tot el fons monumental. El que passa és que el fons (no pas l’exposició, que és visitable) només està obert als estudiosos, i cada vegada que em fan una petició m’he de desplaçar de Palafrugell a Concabella. És clar, si tot aquest fons es posa a la xarxa, serà molt més accessible i còmode per a tothom.
Tanmateix, malgrat la seva vastíssima obra, de Pedrolo bàsicament es coneix Joc brut i Mecanoscrit del segon origen.
Jo n’he llegit tota l’obra: quan publicava un llibre, sempre el llegia. I és injust que aquests dos títols hagin eclipsat la resta. De fet, ell deia que, si ho hagués sabut, no hauria escrit el Mecanoscrit… Que és veritat que és una història que admet moltes interpretacions, però no és pas la millor.
Quina obra destacaria, potser?
Ell estava molt satisfet del cicle «Temps Obert», que per la seva estructura no té precedents en la literatura universal. Totes les bèsties de càrrega és una obra transgressora. Cendra per Martina també és un llibre destacable. I, en una vessant més política, Milions d’ampolles buides, o la tetralogia La Terra prohibida, que després de 20 anys he aconseguit que es publiqui…
‘El pare no va voler escriure en castellà…
És clar, tot això li va passar factura’.
Hi ha llibres per remenar, doncs.
A les xerrades a què em conviden, miro d’incitar la curiositat de la gent. Però és clar, de què em serveix si després la gent no pot trobar tots els llibres?! És un contrasentit. Per sort, amb la complicitat de diverses editorials, l’any passat van sortir 9 títols i ara en sortiran 14 més. I no només això, ara es reeditarà l’estudi Pedrolo perillós, de Jordi Coca (1973); i un altre estudi, Pedrolo contra els límits, de Jordi Arbonès (1980). També es publicaran uns informes literaris que va escriure el pare, una biografia; i un llibre de Sebastià Bennàssar, titular Manual de Pedrolo, manual de supervivència. En definitiva, el lector tindrà accés no només a la literatura de Pedrolo, sinó també a estudis que la classifiquen i l’expliquen.
I es publicarà alguna obra inèdita?
Sí, al mes d’abril. Aleshores, fora que es descobreixi algun text censurat, no quedarà res més per descobrir.
La vigència de l’obra de Pedrolo és difícil de qüestionar…
En els temps en què vivim… ho és, sí. Si hagués viscut avui en dia, seria simpatitzant de la CUP, segur. Mai va voler militar en cap partit, però sempre va tenir molt clara la seva posició ideològica.
Una pregunta una mica de joc brut, en minúscules, diguéssim: ara farà 10 anys, va publicar-se l’epistolari de Mercè Rodoreda i Joan Sales. Manuel de Pedrolo, entre d’altres escriptors, no en sortia gaire ben parat. Ell sabia quina opinió tenia Rodoreda sobre la seva obra?
Tret que li arribés el rumor… no t’ho sabria dir. Però m’ho han explicat, i és fort… És clar, a la que Rodoreda es presentava un premi, pam!, el guanyava Pedrolo! Ha de doldre, quedar segona, però parlar de «l’enemic a batre» potser és una mica radical (riu)…
Jo no sóc cap especialista de Pedrolo, però fa 28 anys que visc submergida en els seus papers i n’he après molt. En la meva opinió, va tocar tantes tecles que és difícil que no et pugui agradar cap obra seva. No és cert que escrivís prolixament, sense aprofundir: la seva poesia és demolidora, i com a dramaturg trobo que també va excel·lir… Ara, ell deia que la narrativa li permetia d’arribar a un públic més ampli.
Va veure estrenades totes les seves obres de teatre?
Sí, el que passa és que durant els temps de dictadura només es representaven un dia. Al teatre Capsa. Eren actes polítics més que d’estrena, tot s’ha de dir. I és que el pare va ser un home avançat, i això el fa actual. Ell no es va creure el final de la dictadura… Tan extremista que semblava i mira on estem ara!
Fotografia de Juanjo Compairé
Som a l’inici de l’Any Pedrolo. Aquí s’acaba l’entrevista, amb l’esperança, per part nostra, que haurem fet boca a algun lector. Des d’El jardí ja hem proposat de fer alguna activitat al barri. En tot cas, les xarxes bulliran, de ben segur.
