La mirada jove
PIJ Sarrià-Sant Gervasi
Quin fet comú comparteixen reivindicacions històriques com les demandes pels drets del col·lectiu LGTBI, la lluita pels drets civils de les persones racialitzades als Estats Units o les proclames actualíssimes del feminisme contemporani? Primer de tot, el fet que aquells que van començar les reivindicacions pertanyien a un col·lectiu discriminat, fet que complicava la seva vida en el si d’una societat. Ser negre als Estats Units significava assumir l’apartheid, feines precàries o vulnerabilitat judicial; el col·lectiu LGTBI a l’Estat Espanyol va patir la repressió del règim: la Ley de vagos y maleantes i, posteriorment, la Ley de peligrosidad Social permetia la detenció de persones homosexuals i el seu tancament en un manicomi per aconseguir la “rehabilitació”; els feminismes contemporanis s’han dedicat a posar damunt la taula les desigualtats de gènere en tots els camps socials, començant pels repartiments de tasques en el context familiar o l’equiparació de sous en el món laboral, fins a la conseqüent denúncia d’una societat enterament heteropatriarcal l’expressió més nefasta de la qual és la violència masclista.
Quan aquestes reivindicacions es van manifestar per primera vegada, la gent del moment les rebé amb menyspreu o incomprensió, com si fos un capritx inventat. Això és així perquè la societat que rep les queixes està bastida a partir dels privilegis (conscients o no) d’aquells que no pateixen l’exclusió pel fet de ser persones de color, dones, o d’orientació sexual no normativa. Un cop que la lluita per una reivindicació comença, la batalla es juga en el camp públic. Quan s’aconsegueix que el debat es tingui en el conjunt de la societat, televisions públiques i ràdios, la relació de poder pot començar-se a equilibrar i la part haurà defensat aferrissadament la fita d’haver esdevingut subjecte polític.
El privilegi de l’adult
Si hem fet aquesta breu explicació sobre lluites històriques recents és perquè ben aviat es començarà a parlar d’”adultisme”. Aquesta paraula (estranya i ortopèdica, sí) indica un privilegiat, l’adult, i un menyspreat, l’infant o el jove. De quina manera s’expressa l’adultisme? En el tracte del no-adult com a objecte. En l’àmbit privat això es manifesta no deixant-lo parlar, fent-li passar vergonya davant d’altra gent, pegant-lo “perquè espavili” o assignant-li un gènere segons el sexe. En el públic, en la desigualtat de sous, drets laborals o responsabilitats en una feina que un adult també desenvolupa amb millors condicions laborals al·legant inexperiència. També en el risc d’exclusió social, molt més elevat entre els joves o en la incapacitat d’emancipar-se, malgrat ser una necessitat fonamental per obtenir més responsabilitats –allò que diuen que els hi manca.
Pregunteu-vos, doncs, si sentiu que teniu el privilegi de ser adults o que, si sent joves, gaudiu de ben poc benestar material i seguretat econòmica per construir una vida.l
El Punt d’Informació Juvenil (PIJ) de Sarrià-Sant Gervasi té la seu a la Casa Sagnier
Tel: 93 414 01 95
web: casaldejoves.casasagnier.net
[email protected]
