El llibre del veí
Sandra Palau
Un dia m’agradaria explicar-te què passa un cop al mes a Sant Gervasi… I és que quan es fa de nit la nostàlgia dels 80 abraça els carrers del barri. I els veïns, eufòrics, dibuixen un somriure recordant la cançó que encapçala la banda sonora de les seves vides… I això no és tot. Abans de l’Hora Bruixa s’apropen a l’emblemàtica sala de Luz de Gas. Un cop dins, estàs perduda, atrapada… La música et seduirà tots els sentits, l’escenari se’t farà petit improvisant coreografies que no haguessis dit mai que series capaç d’inventar… Seguiràs amb consciència uns rituals que et semblaran fonamentals per a l’existència de la vida… I és que aquesta festa, sí la festa dels 80, s’allunya molt de qualsevol esdeveniment de discoteca que et puguis imaginar… I no, no és només per la màgia que desprèn la idíl·lica sala. Si véns a la propera festa te n’adonaràs de seguida… I és que tots estan pendents d’ELLS, són xucladors de mirades!
L’un és més efusiu, l’altre et captiva amb la seva ironia… i tots dos enamoren, tos dos fan màgia… Sí, els creadors de la Festa dels 80 són els germans Picó. L’Alfred és periodista, professor de comunicació i escriptor, el David és filòsof, músic i escriptor. Engalanats amb l’esperit dels 80 són el RR.PP i el DJ. ELLS són els culpables d’haver creat una nit on tu ets el protagonista. I aquí estic, embriagada d’amor, amb aquests germans carismàtics… Em conviden a passejar per les melodies d’aquests 10 anys, a vibrar amb les notes del seu viatge… Ai,sí… un dia m’agradaria explicar-te què passa un cop al mes a Sant Gervasi…
Quin és el secret de l’èxit de la Festa dels 80?
D.P: El seu RR.PP, Alfred Picó.
A.P: El seu DJ, David Picó.
10 anys d’èxit…
D.P: Penso que és una festa dels 80 consolidada. La gent ve a passar-s’ho bé… Escolten temes antics però ballen ara. És a dir, ho fan amb l’alegria d’ara, i repeteixen!
A.P: Hi ha molta gent té moltes ganes de sortir però no sap ben bé on anar… A l’estiu és més fàcil, tens les orquestres de les Festes Majors… Però durant tot l’any on vas? És important sortir de tant en tant, trobar bon ambient, ballar, riure, passar-s’ho bé… Jo crec que podríem dir que la Festa dels 80 és una Festa Major. Sí, una Festa Major un cop al mes.
D.P: Sí, i per molts públics.
És una orquestra doncs…
D.P: Sí, és una orquestra a dins d’una màquina.
Recordeu la primera festa?
D.P: La primera va ser una festa d’amics. La vam fer a Sala B, la sala petita de Luz de Gas. S’hi va apuntar moltíssima gent, una cua bestial, i això volia dir alguna cosa. Havíem tocat un botó, la gent tenia moltes ganes de festa! I sobretot amb ganes de recuperar temes que no eren actuals, en definitiva ganes de deixar-se anar. I va funcionar tan bé que a partir d’aquella nit vam començar a fer festes de tant en tant a la sala petita, i sempre estava a rebentar…
I vau passar a la sala gran…
A.P: Sí, Fede Sardà, el director de Luz de Gas, en vista de l’èxit, ens va proposar que ho provéssim. Per a nosaltres va ser un repte aconseguir omplir la sala gran…
I ubicada al barri de Sant Gervasi…
A.P: Sí, per tant, ve lògicament molta gent de Sarrià i Sant Gervasi però també d’altres barris… i de fora de Barcelona! És molt emocionant veure gent que ve de l’Empordà, de Vilafranca, de Cardedeu, de Granollers…
És la nit que més s’omple Sant Gervasi…
A.P: Exacte, aquella nit s’omplen tots els restaurants del barri… Fins i tot, a Luz de Gas Bar, hi fan un menú especial que es diu “Menú festa dels 80”. Són 14’50€ i és espectacular, tens pica pica, hamburgueses…
I a més a més amb l’afegit que si sopes allà pots conèixer els germans Picó…
D.P: És clar, això és el més important! (riu)
“El primer dijous de cada mes la gent treu el nen que porta a dins”
Acabeu la frase: El primer dijous de cada mes…
A.P: El primer dijous de cada mes la gent treu el nen que porta a dins.
D.P: El primer dijous de cada mes la gent treu el Michael Jakson que porta a dins.
De totes les contrasenyes d’aquests 10 anys… Amb quina us identifiqueu més?
A.P: “Lo siento mucho, la vida es así”
D.P: “Mueve la tíbia y el peroné”
I la passió que sentiu per la música dels 80 us ha provocat escriure un llibre…
A.P: Sí, Bojos per la música dels 80, editat per Columna. El vam escriure amb tanta passió que el vam haver de retallar, estava més a prop de convertir-se en una enciclopèdia de 15 volums que no pas en un llibre.
D.P: És un llibre molt visual, amb entrades de concert, portades de discos, on expliquem el que hem viscut, ja que les entrades que surten al llibre són nostres, els concerts de la nostra adolescència.
A part del llibre i la festa heu fet més projectes junts?
D.P: Bé, ara hem començat a Cadena Ser, fent una secció al programa Soroll parlant de la música dels 80. Justament hi serem el primer dijous de cada mes.
A.P: Sí, i fa molts anys ja havíem treballat junts en diferents programes de Ràdio 4 que jo presentava. Recordo un on el David col·laborava fent diferents personatges. Un d’ells era el “Profesor Solárium”, un senyor que venia a la ràdio a pronosticar coses del futur, però tot el que pronosticava ja havia passat.
Si haguéssiu d’escriure el títol de la vostra biografia quin títol seria?
A.P: “Tant diferents, tant junts”
D.P: “Germans a quatre mans”
Un adjectiu per definir el David
A.P: Inquiet
Un adjectiu per definir l’Alfred
D.P: Passionagerós, Passional + generós (riu) (sempre riuen)
Quin músic o grup dels 80 us agradaria que vinguessin a la vostra festa?
D.P: Talking Heads, sobretot perquè estan vius…
A.P: The Housemartins i Pet Shop Boys. Si vinguessin aquests darrers directament em desmaiaria… Jo sempre he sigut de música més comercial i el David de música més alternativa. Columna ens va demanar que al final del llibre poséssim les nostres 10 cançons favorites, 10 jo i 10 el David. Doncs no vam coincidir en cap.
Aprofito per regalar el llibre d’aquest mes… La Plaça del Dubte, de Berta Pardina, que comença al barri de Sant Gervasi
Què llegiu?
A.P: Ara sobretot assaig. Assaig polític, cultural, biografies…
D.P: Jo també, assaig. I m’atrau molt una lectura que barregi gèneres.
(Aprofito per a regalar el llibre d’aquest mes… No, no és un assaig, és una novel·la, però està ambientada a Barcelona i justament comença al barri de Sant Gervasi… La Plaça del Dubte, de Berta Pardina, editat per La vocal de lis).
En paper?
A.P: Sempre
D.P: Sempre. Només llegeixo en pantalla puntualment, quan necessito buscar alguna informació…
Utilitzeu punt de llibre?
A.P: Sí
D.P: Sí, qualsevol cosa que es pugui utilitzar com a punt de llibre
Doblegueu les pàgines
A.P: Mai, el llibre és sagrat
D.P: Mai
Hi escriviu?
A.P: Ara ja no, a la Universitat sí que ho feia, però amb llapis, sempre amb llapis
D.P: Jo sí que hi escric, i els esgavello bastant… Podríem dir que queden viscuts, es nota molt si l’he llegit o no.
Quin súperpoder us agradaria tenir?
A.P: Doncs ja que sóc periodista, m’agradaria molt ser invisible, així em ficaria per tot arreu, trobant les millor notícies.
D.P: Ara mateix voldria fer desaparèixer totes les mosques de cop. Però si m’ho preguntes demà potser et dic una altra cosa.
