Ignasi Moreta rellegeix el Maragall més vitalista a Sant Gervasi

Cultura

Eduard Llorens

Sant Gervasi va teixir dilluns 16 de març una xarxa cultural única: el poeta Joan Maragall, veí històric del barri; l’Associació CIC i la parròquia de Sant Ildefons com organitzadors del cicle quaresmal Travessar la nit fosca; i Fragmenta Editorial, fundada per Ignasi Moreta i actualment ubicada al barri. La conferència Mort i eternitat en la poesia de Joan Maragall va inaugurar aquesta iniciativa. Entre els assistents hi havia descendents del poeta, que van prendre la paraula en el col·loqui final.

Mn. Josep Maria Jubany, rector de Sant Ildefons, va presentar Moreta recordant-ne la llarga vinculació amb la parròquia  i subratllant l’atreviment de posar en marxa Fragmenta, editorial dedicada a títols exigents. Va destacar la seva trajectòria com a professor i estudiós referent de Maragall, editor de les seves obres completes i autor de la tesi No et facis posar cendra. Moreta va reafirmar que es sent membre de la comunitat i va situar la xerrada en una continuïtat biogràfica: «Ja fa anys que torno periòdicament al CIC per parlar-ne: 2003, 2010, 2019 i 2022. Maragall és un clàssic inesgotable que, com deia Italo Calvino, ‘mai no acaba de dir-nos tot el que ens vol dir”.

La tesi central de la seva intervenció és clara: quan Maragall evoca la mort, en realitat parla de la vida. Moreta el descriu com un vitalista cristià que celebra la joia de viure, la sensualitat i el gaudi dels sentits, sense defugir les ombres però refusant quedar-s’hi instal·lat. Per això va insistir que no es pot llegir Maragall només per historicisme: «Els seus poemes i també la seva prosa ens interpel·len avui, perquè tracta temes tan actuals com la violència social, la guerra, el patriotisme sacrificial o el dolor per la mort dels altres».

Moreta va desplegar aquesta mirada a través de la lectura comentada de poemes clau. A Paternal, escrit després de la bomba del Liceu, Maragall surt de l’horror de la ciutat de les bombes i ens porta a una escena familiar: el pare i la mare, marcats per l’angoixa del que acaben de viure, contemplen el nadó que pren el pit tranquil·lament i riu bàrbarament. En aquest contrast s’aprecia una síntesi del pensament maragallià: malgrat la sang i l’odi, el cicle vital continua i el riure d’un infant esdevé una afirmació radical de la vida. 

També va analitzar Oda a Espanya i El cant del retorn, nascuts del desastre colonial del 1898. En aquests poemes, Maragall qüestiona «l’amor patriòtic» que envia joves a morir «per la pàtria» i contraposa la sang vessada a què corre «dins de les venes», la que dona vida als d’ara i als que vindran. En lloc d’exaltar herois caiguts, el poeta pregunta: «On són els barcos? On són els fills?», i reclama a Espanya que deixi els funerals i torni a aixecar el cap.

En un registre més íntim, Moreta va comentar En la mort d’un jove, dedicat al cunyat de Maragall, Willie Nobel. Aquí va remarcar el trencament de la «fal·làcia patètica»: la mort del jove no arriba sota un cel gris i amenaçador, sinó enmig d’un «ponent dolcíssim». Aquesta dissonància, va dir, mostra que la mort no té l’última paraula: el paisatge continua sent bell i amable, convidant a viure fins i tot quan la família vetlla el jove moribund.

La darrera part de la sessió es va centrar en el Cant espiritual, el poema més discutit de Maragall, amb traduccions a diverses llengües com la de Camus al francès o la de Montale a l’italià, i objecte de lectures molt diferents. Moreta va subratllar que, en aquest text, l’eternitat no apareix tant com un “després” cronològic, sinó com una qualitat del temps viscut amb plenitud: una intensitat de vida que, dins els límits humans, ja participa del que és etern. Va recordar també que el Cant espiritual ha estat llegit des de posicions teològiques i fins a òptiques més radicalment vitalistes, i que Maragall veu en Nietzsche, “fletxa de l’anhel cap a l’altra riba”, un pensador capaç de reconciliar vitalisme i espiritualitat.  Per Moreta, Maragall veu en el filòsof alemany, aparent crític de la religió, un veritable cercador espiritual amb qui pot sintonitzar. 

El diàleg amb els assistents va aprofundir en aquesta paradoxa d’un vitalisme que integra dubtes, dolor i consciència de la mort. En cloure l’acte, Mn. Jubany va agrair una conferència que «fa venir ganes de tornar a rellegir Maragall amb uns altres ulls»: ja no només com al «bon burgès de Sant Gervasi que anava a missa cada diumenge», sinó com a algú que, a través dels seus versos i articles, continua ajudant-nos a pensar què significa morir, viure i esperar.