17.9 C
Sant Gervasi
| Divendres 14 de maig de 2021 |

Al Jardí amb… Sergio Caballero

El llibre del veí

Sandra Palau

 “M’agrada somiar amb un peu tocant a terra”

“Silenci, s’acosta el silenci”.  I és que avui més que mai m’abraça una quietud poètica… Sí, ara mateix veig el Turó Parc dins d’un poema. Potser farcit de versos antics i rústics, lletres genuïnes vestides de romanticisme, mastegant i resseguint cada rima, però al mateix temps tenyides d’un to àgil, pragmàtic… Estrofes que esculls amb tota la intenció, aquelles que saps que de ben segur no et cansaràs mai d’escriure… El Sergio diu que un dia va buidar la seva biblioteca i va col·locar només aquells llibres que realment volia llegir i rellegir… Doncs aquí estic, amb ell, l’actor i director Sergio Caballero, passejant per la melodia d’aquesta oda… valencià, de Vila-real, i passional, que li agrada descobrir els seus límits. Un amant del valor del temps, en la cocció, en l’amor… Compartim sensacions, emocions, riures, silencis… mentre em convida a viatjar per aquests vint-i-quatre anys de professió, sense oblidar-nos d’una altra vessant artística, la música. Però, inevitablement, i amb Carinyo, jo seguiré captivada per l’essència de la seva poesia…

Silenci…

Cal escoltar el silenci. Al teatre el silenci esdevé un moment màgic. I sí, és un dels poemes que tinc escrits i que guardo en un calaix…

Poemes que no veuran mai la llum?

De moment no, tot i que ho tinc pendent. L’arbre ja el vaig plantar… (riu)

Llavors, el teu gènere preferit de lectura deu ser la poesia…

 Sí, m’agrada molt Vicent Andrés Estellés, suposo que per una qüestió d’arrels. I evidentment per la seva escriptura,  punyent i al mateix temps lleu, de poble, terrenal, de pell… També per la meva feina llegeixo molt teatre. He descobert, a partir de la lectura del teatre, la possibilitat d’endinsar-te en la psicologia dels personatges i crear el teu propi “qui és qui”.

De petit ja volies ser actor?

 No, jo de petit volia ser infermer. I és que sovint, veia gent per casa amb refredats i el meu pare els punxava i es curaven… I jo pensava: “Què llest és el meu pare!” I volia ser com ell.

Però finalment vas anar per un altre camí… Recordes el dia que vas decidir que volies ser actor?

Va ser a l’institut. Una de les assignatures de lliure elecció era teatre. Abans d’això jo ja tenia un vincle amb el món artístic… Estava en una orquestra, ballava… En aquell moment era conscient que m’ho passava bé però no sabia fins a quin punt. Me’n vaig adonar a l’institut, tot fent Tres sombreros de copa, que vint anys després la vaig poder fer professionalment.

Així que també ets músic…

Bé, he estudiat música. Solfeig, guitarra, piano… Vaig ser membre d’una coral i tenia un grup de música anomenat Karmel.

Després d’aquesta obra ja va començar la teva carrera?

 Ho vaig dir a casa, i va ser un drama. “Qui t’ha ficat això al cap?”, “Això no serveix per a res.” Pensa que jo vinc d’una família molt tradicional, amb valors clàssics, conservadors… I tot el que sortia de la norma… Ells m’imaginaven casat, amb gos i fill, i vivint en una casa al costat de la seva. Ai, sort que aquestes coses sovint es trenquen perquè gràcies a Déu no es compleixen. (riu) Doncs bé, vaig dir que volia estudiar Art Dramàtic. Van haver de passar molts anys per atrevir-me a pronunciar la paraula “actor”.

Per què?

Perquè tenia la sensació d’estar en un període de prova constant, en un procés per a descobrir-me…

I arriba un moment que deixa de ser una “prova” i t’ho creus…

 Suposo que a mida que vas treballant, a base de càstings, d’entrar en procés creatiu… Mira, jo vaig començar fent teatre de carrer, m’agrada dir-ho: “Vaig començar al carrer.” Al carrer i fent personatges femenins.

??

Joan Raga, el director de la Companyia Visitants, em va triar per un paper. Jo estava tan feliç… fins que em va dir que havia de substituir una actriu que s’havia quedat embarassada. (riu) Però va ser fantàstic! El teatre de carrer té un altre llenguatge. I un dia vaig fer les maletes i vaig venir a Barcelona. Afortunadament aquesta ciutat em va abraçar bé, em va acollir. (Parlant de Barcelona aprofito per a regalar-li A dos metros de ti, d’Alex Gaya, editat per La vocal de lis. No és ni poesia ni teatre, és d’intriga, però està ambientat a la Sagrada Família).

 

Creus que  la millor forma per a descobrir-se com a actor és el teatre?

Sí, perquè hi ha més feina i més temps de cocció. La televisió són presses, la dinàmica d’entrar en un projecte que segur que és molt interessant però manca temps…

El temps…

És que vivim en una societat tan ràpida, tan immediata, que tot el que és artesanal es va perdent… El teatre t’ofereix aquest temps, et dona l’oportunitat de gaudir d’un procés d’assaig, on t’equivoques, aprens, pateixes una crisi (perquè les crisi són necessàries) i al final, per fi, veus un resultat. Un resultat que el punt final el posa l’espectador, no som res sense el públic.

Com definiries en una paraula la màgia de la teva professió?

Tu ho has dit, màgia. La màgia d’un joc sense límits però amb pautes. I el més màgic és submergir-te en uns paràmetres que no són els teus. El millor és atrevir-te a sortir de la teva zona de confort i poder ser lliure i passar-t’ho bé, perquè és un joc.

Si et poguessis retrobar amb el Sergio de fa vint anys… quin consell li donaries?

Després de picar-li l’ullet li diria: Fes-ho.

Si et dic Carinyo, tu em dius…

Doncs que m’encanta i que serem a l’Espai Brossa aquest proper més de febrer-març. Carinyo és una reflexió sobre les relacions, l’amistat… La Vida.

La Vida… Potser amb algun superpoder seria tot més fàcil, no? Quin t’agradaria tenir?

Uf, només un? Doncs… m’agradaria teletransportar-me… I així viatjaria més del que viatjo ara. Sigui el superpoder que sigui s’hauria de compartir…

Genial, teletransportem-nos junts, doncs. Durant el viatge llegiríem en paper?

Sí, sempre! Fins i tot llegeixo en paper la guia de Barcelona! Sóc bastant primari, necessito tocar les coses…

Ets un romàntic…

Sí, i una mica antic potser… Però el meu romanticisme és també pragmàtic i realista. M’agrada somiar amb un peu tocant a terra.

@Imma Domenech

 

 

 

 

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.