L’art d’Observar / Opinió
Pau Farràs Ribas
Tenir incorporada la capacitat d’observar permet comprendre millor i promoure canvis. El divendres 12 i el dissabte 13 vaig assistir a les jornades “Impulsem educació i petita infància”, unes jornades de reflexió i intercanvi d’experiències sobre la petita infància, els espais familiars i les escoles bressol municipals de Barcelona. És així com vaig tenir la possibilitat de conèixer diferents projectes adreçats a acompanyar la infància i el seu entorn, entre ells el que va compartir David Aparicio en una taula dedicada a reflexionar sobre la creació del vincle. En David ens va transmetre amb molta sensibilitat diferents situacions viscudes en un grup de mares d’un espai familiar de Barcelona i com l’equip de professionals que les acompanyava va ser capaç d’escoltar, de pensar i d’entendre diferents vivències difícils per les quals passaven. Ens va parlar, per exemple, entre d’altres casos, d’una mare que volia deixar de donar el pit al seu bebè perquè li mossegava el mugró i de com, fent un esforç per entendre la situació que ella vivia i a través de la coneixença que havien anat establint, es van adonar que ella posava l’atenció lluny del nadó perquè s’enyorava de la seva pròpia mare que, en un moment tant vital per a ella, no la podia acompanyar perquè vivia a l’estranger, molt lluny; el fet de no poder comptar-hi i no sentir-se acompanyada li feien més difícil estar present i poder acompanyar el fill. Haver-se parat a entendre la situació va comportar canvis: la mare va seguir alletant. Només el fet d’haver-la entès millor alleugeria el pes de les dificultats viscudes i facilitava trobar maneres per conviure-hi i no atrapar-s’hi.
Del context matern al context municipal. L’observació en l’acompanyament i la consultoria
En el camp de l’acompanyament d’equips laborals, sovint és necessària una mirada que aporti escolta, pensament i comprensió. Moltes vegades les organitzacions demanen ajuda per afrontar una situació problemàtica determinada —una reestructuració de tasques, la millora del clima laboral en una fusió d’equips, l’establiment de mesures per reduir l’absentisme laboral, etc.—. Igual que el que s’esdevé en el cas de les mares d’un grup de criança que hi arriben amb el desig d’apaivagar determinats problemes — “el meu bebè està neguitós i em mossega el pit”, “la meva filla no es concentra quan juga”, etc.—, en les organitzacions hi ha vivències que interfereixen de manera molt directa en la situació que reclama la intervenció d’un professional extern, però que no s’esmenten perquè són molt difícils de ser reconegudes i de ser pensades. Recordo que en una ocasió, ja fa uns quants anys, vaig estar observant com es treballava en una Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC) d’una població de l’àrea metropolitana de Barcelona. La demanda explícita era identificar necessitats de formació dels professionals municipals d’aquella unitat per tal de millorar el servei i potenciar-lo. Essent a l’OAC per un temps determinat, em van sorprendre dues coses, la primera va ser la gran quantitat de persones propietàries d’un pis que venien a empadronar els futurs llogaters d’origen immigrant; l’altra que, en general, tothom s’adreçava als funcionaris municipals parlant en veu molt baixa, fins i tot si no tenien ningú al darrera que fes cua. Vaig portar aquestes observacions al meu equip de treball i ens vam adonar que totes dues situacions probablement s’explicaven pel fet que just a l’altra banda del vestíbul, a pocs metres i davant per davant de la OAC, hi havia les dependències de la policia local.
Tant en el cas del grup de mares com en el cas de l’OAC, la capacitat d’observació dels professionals va aportar comprensió i va permetre identificar alternatives que podien propiciar un canvi.
Pau Farràs Ribas, www.nodre.com
