Explorar El Jardí
M. Josep Tort
L’alzina surera és l’arbre més emblemàtic de la conca mediterrània i constitueix un símbol d’identitat del paisatge. Els troncs pelats de les sureres evoquen quelcom transcendent. Des de temps immemorials, ha estat objecte de veneració com arbre sagrat i ha escrit una gran part de la història de la Mediterrània. La seva capacitat d’adaptació al foc i al clima extrem l’ha convertit en símbol de força i resistència, i el seu impacte sobre l’economia i la cultura ha estat majúscul.
L’alzina surera (Quercus súber)
L’alzina surera, també anomenada suro, és un arbre de mida mitjana amb fulles semipersistents, capçada esclarissada i una inconfusible escorça grisenca molt gruixuda, lleugera rugosa esponjosa i impermeable, de la qual s’extreu el suro. És una de les espècies més valuoses de la Mediterrània, ja que ha produït sengles beneficis derivats de l’explotació del suro.
Forma boscos anomenats suredes a la terra baixa mediterrània, especialment al litoral, entre les penínsules Ibèrica, Itàlica i el nord d’Àfrica. En alguns punts isolats a Califòrnia, Xile, Austràlia i Sud-àfrica, també se’n troben.
La sureda constitueix el bosc més genuïnament mediterrani de tots els existents. Són boscos únics a tot el món. Ocupen 2,5 milions d’hectàrees concentrades a la conca mediterrània occidental, la meitat de les quals són a Portugal. Viuen sobre terrenys silicis assolellats no gaire freds i, conviuen sovint amb altres espècies com les alzines, els castanyers o els pins. A causa de l’extracció comercial del suro la majoria de les suredes han perdut el sotabosc primitiu. A Catalunya hi ha 39 milions d’alzines sureres. La majoria estan concentrades a les comarques gironines on representen el 45% de la superfície arbrada del Baix Empordà.
L’any 2011 a Portugal, per votació parlamentària, es va declarar l’alzina surera, l’arbre nacional del país.
Les sureres i el foc
A causa de les condicions climàtiques de la conca mediterrània, caracteritzada per períodes molt eixuts i calorosos, els incendis forestals han estat molt freqüents. Aquest fet ha determinat l’adaptació de moltes espècies al foc. Són les anomenades espècies piròfiles que resisteixen el foc i són afavorides pels incendis, de tal manera que no tenen competidors. L’escorça gruixuda del suro constitueix un aïllant tèrmic extraordinari i la seva escassa inflamabilitat protegeix l’arbre del foc. Després d’un incendi, l’arbre calcinat i ennegrit, rebrota fàcilment i, en pocs anys és capaç de restituir totalment la capçada.
Aprofitament de les sureres
L’alzina surera ha tingut un gran impacte en la cultura mediterrània. Des de temps immemorials les alzines sureres s’exploten per extreure’n l’apreciat suro per fer soles de calçat, suradors de xarxes, taps, ruscs d’abelles, etc. i, també, la seva preuada fusta, durable i resistent a l’aigua salada, ha estat utilitzada en la construcció naval.
L’extracció del suro s’inicia en arbres que tenen uns vint-i-cinc anys. La primera pela (el pelagrí), és de mala qualitat i es desestima i les successives es fan entre els 5 i els 10 anys. Les pannes de suro s’apilen sota pressió i es deixen reposar a l’aire lliure fins que perdin aigua Després es bullen per desguerxar-les i guanyar flexibilitat.
A partir del segle XVII, l’ús massiu del tap de suro per embotellar begudes alcohòliques s’intensifica i, més tard, s’estén la indústria del triturat i aglomerat per a fer revestiments i paviments. Actualment, la seva explotació és insuficient per a satisfer la demanda mundial de suro.
Ara bé, l’alzina surera es troba a hores d’ara amenaçada per diferents factors: el canvi climàtic, l’especulació urbanística, la tala il·legal i la malaltia de la seca causada per un fong, etc. Un conjunt d’amenaces difícils d’aturar.
Alzines sureres destacables als jardins del districte
Al parc públic del Turó de Monterols, al barri Galvany, entrant pel carrer Ferran Valls i Taverner, arribem en una petita plaça presidida per una alzina surera catalogada com a arbre d’interès local. Un bonic exemplar que té un perímetre de tronc d’1,78 m i se li atribueixen cent anys de vida.
L’alzina surera de Can Tusquets a Vallvidrera ha estat una troballa recent i inesperada. Al capdamunt del carrer Vitraria s’albira, per sobre el mur de tancament de la torre de Can Tusquets, la capçada imponent d’una alzina surera impressionant. Una joia arbòria que els seus propietaris han estimat i protegit amb molta cura. L’alzina té un destacable perímetre de 3,20 m. La casa es va construir l’any 1904, fet que indica, que molt probablement, l’alzina té més de cents anys.
