El parc de Monterols

explorar el jardí

Maria Josep Tort

Situat en el turó de Monterols, el parc té una superfície de gairebé dues hectàrees i en el punt més alt assoleix una alçada de 127 m, des d’on es poden contemplar magnífiques vistes de la ciutat de Barcelona i de la mar Mediterrània.

El turó de Monterols conjuntament amb els turons del Putxet, del Carmel, de la Rovira i de la Peira conformen els contraforts de la Serra de Collserola en el seu vessant marítim i s’eleven paral·lels a la façana litoral.

El gran desnivell del parc, solcat per petites terrasses i camins circulars i la densa vegetació autòctona que l’entapissa amb gran profusió d’espècies arbòries centenàries, testimonis del passat agrícola de Sant Gervasi, fa d’aquest indret un paratge únic i inconfusible que t’allunya sobtadament del bullici i la remor de la ciutat. Tant bon punt entrem dins el seu domini podem sentir el cant dels ocells, percebre la fragància de les plantes aromàtiques que creixen a la fondalada d’una antiga pedrera i viure la sensació de bosc autèntic.

Alzina surera  –  Quercus suber

Entrant per l’accés del carrer Ferran Valls i Taberner, arribem en una petita plaça presidida per una alzina surera centenària catalogada com a arbre d’interès local.

La surera o també anomenat suro, és un arbre de mida mitjana que pot assolir excepcionalment els 20 m d’alçada, les seves fulles persistents, verdes tot l’any són menudes i peludes al revers. La capçada és força esclarissada i el tronc, sovint tortuós.

El tret més característic d’aquest arbre és l’escorça de color gris clar, molt gruixuda i esponjosa, profundament clivellada que recobreix el tronc i el conjunt del brancatge d’on s’extreu el suro que té múltiples aplicacions industrials. A la vegada el suro és un formidable aïllant tèrmic que protegeix l’arbre del foc, de manera que és una de les poques espècies capaç de rebrotar després d’un incendi forestal.

La surera fa boscos esclarissats a la terra baixa mediterrània anomenats suredes, on conviu amb altres espècies arbòries com les alzines, els castanyers o el pi pinyoner i amb espècies arbustives com ara l’arboç, el bruc, l’argelaga, l’arç i l’estepa. A causa de l’extracció comercial del suro, la majoria de suredes han perdut el sotabosc primitiu.

Garrofers centenaris – Ceratonia siliqua

Quelcom rellevant del parc de Monterols és la gran quantitat de garrofers centenaris que hi habiten, hereus d’un passat agrícola, sovint de fam i misèria. Originaris del golf Pèrsic, els garrofers, els van introduir els fenicis arreu del litoral mediterrani per la seva resistència a la sequera i als sòls erms. El seu fruit, la garrofa, és un llegum gran, de color bru, gairebé negre a la maturitat, que durant segles s’ha utilitzat com a farratge per al bestiar i en menor proporció també, l’ha consumit l’home. Amb la seva polpa s’han elaborat dolços, begudes i sobretot succedani de xocolata.

A Catalunya, després de la guerra civil espanyola i de la crisi de la vinya a causa de la fil·loxera els garrofers es van expandir arreu del litoral. Amb la industrialització i la conseqüent davallada del bestiar de treball, el conreu de la garrofa va entrar en regressió. Avui, cercles gastronòmics la reivindiquen.

Xiprer de Monterrey – Cupressus macrocarpa

Prop del punt més alt del parc, trobem dos xiprers de Monterrey, un dels quals és alt i robust i té més de 150 anys. Originari de la península de Monterrey a Califòrnia viu molt bé a les zones costaneres i no tolera el fred intens.

A diferència d’altres xiprers que s’enlairen estrets i punteguts, aquest té un brancam molt obert, formant angles de 45° amb el tronc principal, per la qual cosa també se l’anomena xiprer esbrancat.

És un arbre de la família de les cupressàcies, de fulles persistents en forma d’esquames de color verd groguenc que desplega una fragància molt característica que recorda el most o la llimona quan freguem les fulles entre si. Pot assolir els 30 m d’alçada i viure més de 2.000 anys. L’escorça clivellada és d’un color bru fosc i la fusta és una de les més dures, imputrescibles i apreciades.

Es comercialitza com espècie ornamental arreu del món i la seva resistència a la salinitat, fa que s’utilitzi freqüentment com a paravent en zones costaneres.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

. . . . . . . . . . .

L’oreneta

Enric Capdevila

L’oreneta vulgar (Hirundo rustica) és un ocell que ens marca l’arribada de la primavera, ja que juntament amb d’altres espècies de la família dels Hirundinidae, com l’oreneta cuablanca, arriba en migració del continent africà per criar a casa nostra. És un ocell petit, amb la part superior blau metàl·lic, el front i la barbeta vermells, i l’abdomen blanquinós; són característiques les plomes externes de la cua molt llargues. S’alimenta d’insectes caçats al vol. És típica la imatge en què se la veu posada sobre cables elèctrics. Cria durant els mesos de maig i juny, amb una o dues postes de 4 o 5 ous. És un ocell de camp obert que té el costum de fer nius de fang en forma de tassa, que reutilitzen cada any, aprofitant coberts com golfes, porxos o naus obertes. A Barcelona se’ls fa difícil la seva nidificació perquè les noves construccions són amb material llisos, per la manca de fang i la destrucció dels seus nius, que estan protegits.

La dita: Ocell i flor, a l’abril busquen el seu amor
o Per l’abril, cada ocell canta en son niu.