Anatomia de les distàncies curtes

Les ressenyes de la Casa Usher

Casa Usher Llibreters

D’ençà que l’editorial Periscopi va desembarcar a les llibreries l’octubre del 2012, ha ofert als lectors grans llibres i ens ha fet descobrir molt bons autors: l’any 2014 va guanyar el Premi Llibreter de llengua estrangera 2014 amb la novel·la Ànima de l’autor canadenc Wajdi Mouawad (conegut fins aquell moment sobretot per la seva producció teatral, amb obres com Incendis o Litoral) i va repetir l’any 2015 guanyant el mateix premi en la categoria de llengua catalana amb Gegants de gel de l’autor valencià Joan Benesiu. Ara l’editorial arrisca amb un recull de relats curs d’una autora de Barcelona, que viu a Sant Gervasi, que encara no havia publicat cap llibre, i l’aposta li ha tornat a sortir bé.

En Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols ens ofereix dinou contes curts, però intensos. No n’hi ha cap d’aquests relats que superi les quinze pàgines i en canvi ens presenta uns personatges que, als que estem llegint la història, ens fa l’efecte que els coneixem, són com algun amic, veí, familiar… En tots els contes es tracten les relacions entre persones, d’amor, d’amistat, de ressentiment, de cansament, de família, de noves o d’algunes que el temps ha fet oblidar quin era el punt de connexió.

Molts reculls de contes aprofiten el títol d’un dels relats que inclouen per titular el llibre, aquest no és el cas d’Anatomia de les distàncies curtes: tots els relats tenen uns títols breus, que apareixen com una picada d’ullet dins del conte que encapçalen, i el títol del llibre és més una pista pel lector per saber què es trobarà en cada pàgina. Orriols dissecciona com si fes servir un bisturí (és la mateixa autora que parla d’anatomia), com avui en dia ens relacionem amb les persones que tenim més a prop, amb exemples concrets en cada conte, com la mare i la filla que no s’entenen a “Estratègies de comunicació” o les dues germanes bessones que han perdut la confiança entre elles a “Dècimes de segon”, però en els que qualsevol dels lectors ens hi podem reconèixer en algun moment.

Però no tots els relats tracten de les relacions que mantenim amb les persones que més coneixem, sinó que també tracten d’unes relacions que poden arribar a ser molt íntimes amb persones a les quals no coneixem tant, com en el conte de “La cadira”. Aquest relat explica com un noi i una noia que no es coneixen (no se saben ni tan sols els noms l’un de l’altra) passen una nit de pluja junts, l’Andreu la mira mentre dorm sabent que falten pocs minuts perquè ella desperti, marxi i potser no es tornin a veure, però de moment, hi ha un fràgil parèntesi en què qualsevol cosa podria passar.