Societat
Ana Rubió
En la societat d’avui dia, del segle XXI, ens considerem éssers lliures. Tenim drets (també deures), podem elegir representants polítics (no a tot arreu) i gaudim d’una certa protecció davant la llei. Vivim buscant el millor per a nosaltres i les nostres, entenent que aquest cercle inclou i exclou amb més o menys amplitud. En aquest context, neixen infinites maneres de veure el món, es creen debats diversos i sorgeixen conflictes polítics. I, entre tot això, fluctua la llibertat d’expressió.
Definida com a dret civil, la llibertat d’expressió permet, sense limitació de fronteres, manifestar públicament idees, opinions i sentiments, tot respectant l’honor, la intimitat i la imatge. D’aquesta manera, en paraules de l’advocat penalista Andreu Van den Eynde, aquest dret es configura com a “vehicle de la societat democràtica i del seu progrés”.
Ens explica Van den Eynde que per tal d’assegurar la convivència social, aquesta llibertat és restringida pel poder judicial. El problema, però, arriba quan en establir els límits “els jutges confonen els drets fonamentals amb els privilegis.” I és aleshores que el dret (o la falta d’ell) es converteix en problemàtica.
Una problemàtica que, dimecres 16 de setembre, van posar sobre la taula Andreu Van den Eynde, ja presentat, i l’actor i director Ferran Rañé, en el cicle Les Veus de la República que ofereix la Casa Orlandai. La sessió, originalment programada per l’abril, va celebrar-se en format híbrid, presencial i telemàtic, amb el títol: “Hauria de tenir límits la llibertat d’expressió?”, pregunta que va respondre afirmativament l’advocat penalista.
La seva resposta troba fonament en el tribunal d’Estrasburg i apunta que els límits són vàlids quan són previstos per la llei, tenen una finalitat i són necessaris pel bé social. Recuperant el paper del poder judicial, doncs, Van den Eynde va afegir que “no valen els jutges aquests que diuen que tots els drets tenen límits, ens han de justificar i argumentar el seu motiu.”
La torna i la llibertat d’expressió
En aquesta línia, una de les preguntes més interessants que va plantejar el públic va ser: “Si una persona és jutjada per dir quelcom, i es descobreix que allò és cert, aleshores se li retira l’acusació?”. A la qual va contestar l’advocat: “Només faltaria que et poguessin condemnar per haver dit la veritat”. I és aquí on entra la història de Ferran Rañé.
L’actor, membre de la companyia teatral Els Joglars va haver d’exiliar-se amb alguns dels seus companys per haver interpretar La torna, l’any 1977, en plena Transició. Una obra construïda, de forma col·lectiva, al voltant de la mort de Georg Michael Welzel, el mateix dia de l’execució de l’anarquista Salvador Puig Antich. Poc després de la seva estrena, quan només s’havien fet 40 representacions, va ser prohibida i es va organitzar un consell de guerra per jutjar els integrants. Un judici què, com va apuntar Rañé, “ningú es va molestar en qüestionar-se si el que havíem dit a l’obra era cert o no”.
La resposta va donar-se en forma de revolució cultural i es va organitzar una vaga general de cinemes i teatres per donar suport als artistes. Al mateix temps es va crear un comité que considerava que els militars estaven atemptant contra el dret dels creadors. La campanya a favor de la «llibertat d’expressió» va fer trontollar el sistema polític de l’època.
Perseguia l’exèrcit un bé social prohibint l’obra? Podia, per tant, limitar la llibertat d’expressió de la companyia?
Tornant al concepte tècnic, Andreu Van den Eynde va remarcar l’existència d’un vincle entre llibertat i pluralisme polític tot defensant que, malauradament, ens costa escoltar allò que no ens agrada. “Hem de poder dir el que vulguem i, al mateix temps, no només hem de sentir el que ens interessa”. Des del públic, però, es va respondre denunciant que “tenim por que se’ns torni en contra la llibertat d’expressió si el que diem no agrada al poder”.
Tanmateix, el concepte «poder» engloba moltes definicions en funció de quin sigui l’àmbit de debat en qüestió. És per això que, donant-li la raó a l’advocat, la pregunta “està la llibertat d’expressió amenaçada per la correcció política i la cultura de la cancel·lació?” va generar una certa tensió a la sala. En aquest sentit, van ser molt interessants les aportacions de l’actriu Carme Sansa, també present a la sala.
Van den Eynde va respondre tot dient que “hi ha estructures socials tan trencades que justifiquen l’aplicació d’unes mesures determinades”, fent referència a la quota de persones racialitzades o de gènere en produccions artístiques. Molt relacionat, Ferran Rañé va compartir que “quan tu arribes a la convicció que les lleis que existeixen són injustes, s’ha de donar la cara, aquest és l’aprenentatge que vam fer amb l’experiència de La torna”.
Per acabar, la sessió va finalitzar amb la frase de l’advocat penalista “la llibertat d’expressió és il·limitada, excepte que existeixi una necessitat democràtica de restringir-la”. Conclusió que resumeix a la perfecció el contingut de la trobada.
