Salut
Mertxe Fernández
Respecte a la salut mental dels joves derivada de l’impacte de la covid-19, segons alguns estudis (UNICEF, 2020) s’observa una menor motivació per dur a terme activitats habituals i un cert pessimisme davant el seu futur.
Gairebé tot allò amb què convivien, les seves activitats, s’havien detingut, alterat o desaparegut. Les escoles i universitats, els seus projectes, les seves relacions, el seu espai d’oci. Però, sobretot, la seva vida social. Hem de tenir en compte que l’ésser humà és social per naturalesa, però els adolescents encara més. Res hi ha més important que el seu grup d’iguals. I, per si no n’hi hagués prou, el seu grup de suport, els adults, ens trobàvem confosos i desconcertats, fins i tot amb por.
Tornant a l’aspecte de la seva vida social i, com ja he comentat, les persones som éssers socials i ens agrada besar-nos, acariciar-nos, tocar-nos… però ens era “prohibit”. Si a tot això hi afegim l’efervescència de l’adolescència, en què les seves amistats, companys, parella; compartir la seva experiència, sentir-se volgut i acceptat dins del grup és el principal, es trobaven totalment desolats. I més si, ni tan sols, sabien quan acabaria. Per suplir aquestes manques, s’utilitzaven les xarxes socials i internet, però d’altra banda, també se’ls en limitava l’accés per evitar problemes com les addiccions a les “noves tecnologies”.
D’altra banda, aquesta situació afavoria l’aparició d’estats d’ansietat (o recaigudes en cas d’haver-los sofert amb anterioritat), depressió, insomni o addiccions. Apareixen la ràbia, la irascibilitat, la desil·lusió, el desànim, amb el resultat mal comportament a casa atès que, a qui té al costat és a qui li ho fan pagar…
A més, el fet de no saber quan podrien tornar a veure’s amb els seus amics amb normalitat, quan podrien tornar a classe de manera presencial i continuada (mai havien trobat a faltar anar a classe!), quan podrien reiniciar la seva vida, plans, aspiracions i projectes, encara els generava més estrès.
Els joves i adolescents no viuen la vida com els adults. Encara que sentin que tenen tota la seva vida al davant, també ho viuen com si cada minut fos l’últim de la seva vida, i les privacions que estaven sofrint a causa de la covid les sentien com un temps perdut que mai tornarà, com si els estiguessin robant la seva joventut. I en certa manera, era veritat.
Com a reflexió final… com creieu que se senten aquests joves que, per segon any consecutiu, no poden gaudir d’una etapa de la vida que és, realment, fascinant? Abans de criticar-los i queixar-nos, intentem posar-nos en el seu inexpert caparró!
Mertxe Fernández és psicòloga clínica
