Entrevista
Eduard Reig Palau @NeusCatala1
La tasca de la institució eclesial durant la crisi no està sent menor, ans al contrari. En el que portem d’emergència sanitària, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) ha organitzat més de cent cinquanta iniciatives arreu de l’Estat per pal·liar el sofriment dels més necessitats, tant dels que han perdut família, com dels que estan malalts, i també per assistir al sector sanitari. Està sent una feina sorda però indispensable. Parlem amb uns dels Bisbes auxiliars de Barcelona, Antoni Vadell, sobre aquesta ajuda, i a la vegada, per reflexionar sobre el text publicat aquests dies pel Sant Pare, ‘Un plan para resucitar‘.
El Sant Pare ens diu que cal una vida més austera.
Aquesta crida profètica que ens fa el Papa cal viure-la de dues maneres: en la vida comunitària, i alhora enmig del món. Per una banda, tenim Càritas, i cal remarcar la seva funció. A causa de la covid-19, de la nit al dia, la majoria de voluntaris van esdevenir personal de risc, i sorprenentment, riuades de joves s’han ofert com a voluntaris per respondre a les demandes que gairebé s’han triplicat respecte abans de la pandèmia. Però per anar al moll de l’os, la crida profètica del Papa Francesc és clara, no val a ser cristià i guardar la fe a l’esfera privada, calen professionals que mantinguin els valors de l’Evangeli també a l’esfera laboral, i això inclou a economistes, empresaris, comunicadors, educadors, etcètera. El Papa ens urgeix a un pla d’austeritat vital, el cristianisme de gueto no és el camí.
“Riuades de joves s’han ofert com a voluntaris a Càritas per respondre a les demandes”
Sovint, es parla de la pandèmia mitjançant un llenguatge bèl·lic, quin és el llenguatge que proposa?
La gramàtica de Jesús; tendresa i fermesa. Tendresa amb els que ho necessiten, siguin qui siguin, i també fermesa contra la hipocresia i la mentida.
Davant l’esfondrament material, ens queda l’espiritualitat, el món interior.
L’espiritualitat no és només una mirada interior, cal tenir els ulls ben oberts, estar molt atents a la realitat. En aquesta pandèmia tots hem fet experiència de la fragilitat d’un mateix, i confinats descobrim quin és el nostre gran desig, la nostra gran necessitat: una companyia, necessitem ser estimats. L’espiritualitat cristiana no és una fuita del món, és, mirant la Creu, esguardar-se de “cor a cor” i sentir-se acompanyats malgrat la tragèdia. Per això el Cristianisme proposa la fraternitat com experiència per descobrir com Crist ens estima infinitament.
“Confinats descobrim quin és el nostre gran desig”
El Papa escriu: “tots els discursos integristes es dissolen davant la presència gairebé imperceptible que manifesta la fragilitat de què estem fets”. Què significa?
El Papa ens està demanant una “conversió pastoral”, una vocació a servir, alliberant-nos dels egos propis que en el fons amaguen fragilitats. Tots som fràgils i vulnerables, i com ens resistim a admetre-ho, i com ens esforcem per dissimular-ho! Però, fixa’t, quan ens despullem de tot allò que resulta impostat, emergeix la veritat de cadascú.
El 60% dels sanitaris que mitiguen els estralls de la covid-19 són dones.
Si llegim bé l’Evangeli, a la Passió, sobta veure com els homes traeixen a Jesús, el neguen, l’abandonen. Qui l’acompanya durant de camí al Calvari? Qui s’atreví a anar al Sepulcre, i viu la gran sorpresa de la Resurrecció? Elles. Tanmateix, van ser les dones les primeres missioneres de l’anunci de la Resurrecció del Senyor, i tant la Mare de Déu com les primeres deixebles van tenir un paper fonamental en els inicis del cristianisme, i és clar, coincideixo amb el que ens adverteix el Sant Pare. Aquesta admirable capacitat d’entrega que tenen les dones és un do molt gran per a l’Església, i a poc a poc, cada cop estan més presents en els àmbits de consell i decisió.
“Tenim la missió de servir i així ho intentem fer”
Els Estats han tancat les fronteres, cada Nació ha optat per seguir els seus propis criteris.
De nou, no voler-se moure de la cadira per després anar pidolant afectes. Per poder sortir d’aquesta crisi necessitem anar units. La Comunió no vol dir uniformitat. Trobem la comunió quan tots busquem el mateix: la dignitat de totes les persones i cuidar la casa comuna; vivint en comunió és quan descobrim la riquesa de la diferència.
Quin consol podríem oferir avui, a la gent que viu sola a casa i que per raons de salut se’ls hi ha imposat aquest distanciament social?
Reconec que durant les primeres setmanes, des de l’Arquebisbat vam centrar-nos a donar ajuda i suport als hospitals, a les institucions. Des de les parròquies s’ha intentat acompanyar les persones de les comunitats que són majors i estan soles; han pogut seguir les celebracions per internet o a Ràdio Estel. També des de Càritas s’ha intentat respondre a tantes necessitats. Però qualsevol persona que se senti sola, que no ho dubti, som aquí, almenys via telefònica. Tenim la missió de servir i així ho intentem fer i continuarem fent-ho. I permet-me concretar.
Bisbe Toni em fa entrega d’una referència de contactes per a qualsevol barceloní que ho necessiti, la qual, trameto aquí mateix.
