Article d’Autor
Xavier Baró i Queralt
De tant en tant, encara se sent que cal aprendre dels errors del passat per tal de no repetir-los en el futur. N’hi ha molts que creuen en aquella idea ciceroniana de la història com a mestra de vida. És mostra d’una sana ingenuïtat, sens dubte. Permetin-me que els digui que això no és cert. O no és del tot cert.
De la mateixa manera que cada persona ha de cometre els seus propis errors per aprendre, sembla que les societats estan condemnades a fer el mateix. Diem al jovent que la droga és dolenta, però encara hi ha molts (massa) joves que destrueixen la vida en l’addicció a una substància o una altra. Fins un cert punt, amb la història universal passa el mateix: cada poble ha de protagonitzar la seva història, i tot sovint sembla que no aprèn dels errors del passat.
Però la història sí que ens demostra que la intransigència mai assoleix els seus objectius. Només genera por, odi i recel. Diego de Saavedra Fajardo, polític castellà del segle XVII, ja ho digué: “No se vencen las batallas con la livianidad y la ligereza de la ira“. Tornant al nostre tema, deixin-me que els posi un exemple. En el segle XI, l’emperador bizantí Basili II “Bulgaróctonos” (matador de búlgars) volia acabar amb uns veïns incòmodes, els búlgars. Ideà un pla gairebé perfecte: després de la batalla de Kleidion (1014), va fer presoneres unes 15.000 persones. Ordenà arrencar els ulls a tots ells, tot deixant només un ull a un de cada cent presoners, perquè pogués guiar els altres. Els bornis van haver de conduir la sinistra processó fins el palau del tsar búlgar. Aquest, en veure l’escena, embogí i morí al cap de pocs dies. Es podria pensar que l’emperador bizantí havia solucionat la qüestió búlgara. Però resulta que els fets van ser ben diferents: els búlgars que restaren vius van intensificar l’odi envers els bizantins, i l’any 1186 aconseguiren la independència. Tot un fracàs per l’emperador matador de búlgars, que només havia generat ràbia i desig de revenja.
Què vull dir amb tot això? La història, el passat, ja no és. Fa referència a allò que s’esdevingué en temps pretèrits. Per això se’ns fa tan difícil aprendre del seu mestratge. Però no impossible. Correspon a una societat sana i sensata fer un bon ús de la història, i no una lectura interessada i presentista d’allò que passà en un altre moment. Llavors sí que podrem dir que la història és mestra de la vida. En definitiva, la història és una bona mestra, però no sempre té bons alumnes.
Xavier Baró i Queralt és professor d’història de la Universitat Internacional de Catalunya
