Explorar el jardí
Maria Josep Tort
He passat un munt de cops per aquest tram de la Via Augusta, però mai havia vist els racons amagats que conté. Ha estat una experiència sorprenent descobrir un passatge extremadament frondós que connecta la Via Augusta amb el carrer Descartes, entrar al jardí d’una misteriosa casa, l’antiga Villa Mayfair i gaudir del magnífic i cuidat jardí del Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
A la imatge destacada, el passatge al costat de l’edifici Zurich, amb accés a la plaça de Castelló.
Fptpgrafies de M. Josep Tort
Tanmateix ha resultat gratificant contemplar les alzines centenàries situades al costat de la Ronda General Mitre i el conjunt d’espècies majorment mediterrànies que s’alineen a banda i banda d’aquesta transitada arteria.
El passatge situat entre el carrer Santaló i l’edifici Zurich, sorprèn per la seva verdor i per la gran diversitat d’espècies que hi habiten. És un passatge sense nom, que dibuixa un recorregut sinuós amb graons i rampes per salvar el desnivell. Llinda amb els frondosos jardins de l’empresa Zurich que contribueixen a augmentar la sensació d’ufanor de l’indret. A banda i banda del camí podem identificar un munt d’espècies com les iuques, els xiprers, les palmeres, les oliveres, les magnòlies, els pins i moltes altres plantes arbustives que delimiten el camí.
Villa Myfair és una de les poques torres senyorials que queden en peu en aquest tram de la via Augusta. És una joia amagada, testimoni d’una època glamurosa en què un munt de torres i palauets s’arrengleraven a banda i banda d’aquesta via, anomenada abans carrer del Carril, perquè hi passava enfonsat i al descobert el tren de Sarrià.
La casa, dissenyada per l’arquitecte Enric Sagnier el 1910, és d’estil anglès i està rodejada als quatre vents per un jardí romàntic actualment abandonat i decadent que conserva l’encanteri d’altres temps viscuts. Hi destaca un altíssim pi que s’enfila vertical per sobre el cobert de la casa.
Amb un disseny molt elegant, els cuidats jardins del Departament d’Ensenyament estan situats sobre un tal·lus de moderat pendent, revestit per una catifa de gespa sempre verda, amb parterres de plantes herbàcies i arbustives com l’heura o les clivies, sobre les quals hi destaquen alguns arbres singulars, com l’exuberant magnòlia (Magnòlia grandiflora) situada a prop de l’entrada de l’edifici, les palmeres, els pins, les xicrandes i un conjunt de ciques molt desenvolupades i frondoses.
Pel que fa als arbres d’alineació d’aquest tram, cal remarcar la mediterraneïtat de les espècies situades sobretot a la banda de muntanya. Els pins pinyoners i les alzines són els protagonistes indiscutibles i, en menor presencia el pi blanc, les oliveres, els àlbers, els xiprers i les tipuanes. Algunes de les alzines situades en el tram entre Ganduxer i Mitre són centenàries i s’han mantingut boniques i ufanoses en el decurs del temps.
Cal destacar un arbre únic, catalogat, situat a la cruïlla amb Ganduxer. És una grevíl·lea (Grevillea robusta), un arbre originari d’Australià, de fulla perenne que des de lluny te l’aparença de xiprer, però a l’acostar-nos-hi observem que les fulles s’assemblen a les d’una falguera. La floració d’aquest arbre, dóna unes flors molt boniques de color taronja daurat.
La cica o la palma de Sagú (Cycas revoluta)
Fotografies de M. Josep Tort
Aquesta planta que sembla una palmera però no ho és, porta vivim a la Terra des d’abans de l’època dels dinosaures, farà uns 300.000 anys. És originària del Japó i s’utilitza freqüentment com a planta ornamental arreu del món. És una espècie de creixement molt lent que viu moltíssims anys, gairebé 200 i que s’adapta força be a les baixes i altes temperatures. Té un tronc que pot arribar als set metres d’alçada amb un plomall de fulles pinnades a l’extrem, dures i resistents de color verd brillant per l’anvers .
És una planta dioica amb peus mascles i femelles que és reprodueix per llavors o per fillols que creixen a la base del tronc.És poc exigent, però necessita sol directe per desenvolupar-se adequadament.
Les ciques són plantes amb una alta toxicitat, totes les parts de la planta són tòxiques, però en especial les llavors que contenen una gran quantitat de la toxina Cicasina que pot provocar vòmits, diarrees i fins i tot la fallida hepàtica amb conseqüències mortals.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
La tórtora turca
Enric Capdevila
La tórtora turca (Streptopelia decaocto) és un ocell de l’ordre dels columbiformes que, procedent dels Balcans, es va anar estenent per Catalunya a partir dels anys 70 i a Barcelona dels 90, on ara és força comuna. Té una silueta i cua allargada, amb el plomatge de color castany pàl·lid, on destaca un mig collar negre amb el marge blanc a la part posterior del coll dels adults. Mesura uns 30 centímetres, i és major que la tórtora europea, ocell estival també comú a casa nostra, amb qui entra en competència. S’alimenta de llavors, baies i invertebrats que troba a terra. És un ocell sedentari, fàcil de detectar i que mai veurem sol. Construeix el niu amb branques, folrat amb materials suaus, dalt dels arbres; és un ocell força prolífic, arriba a fer fins a quatre postes de dos ous, per això els joves van colonitzant nous territoris. El cant és un parrupeig que recorda un colom, una mica agut i apressat, quan aterren o es posen en una branca emeten un breu so planyívol inconfusible.
La dita: Quan sentis la tórtora rondinar, pren la cistella i vés a sembrar.
